dimecres, 27 de febrer de 2008

Polítics previsibles, periodistes anecdotaris

Surten publicades aquestes paraules al diari El Mundo d'un candidat de CiU: "CiU es una chica a la que no le importa cambiar de pareja si ve que va a tener más estabilidad, si es para el bien de España y Cataluña. Somos capaces de pactar con el demonio y de irnos a la cama con quien sea siempre y cuando sea bueno para el conjunto del Estado".

Sé que el que diré a partir d'ara poques persones dels altres partits polítics diran, ans al contrari, en época d'eleccions s'han de buscar totes les debilitats de l'adversari, multiplicar-les, matxacar-lo, deixar-lo en evidència i censurar-lo. No vull ni imaginar què dirien gent com el Feliu si algú d'ERC hagués dit el que ha dit el senyor Font. Però sabent que en cas que fos jo qui hagués dit les paraules me passaria el mateix que li ha passat a Raül Font vull fer unes reflexions:

Abans que res diré que no conec a Raül Font ni he parlat mai amb ell, desconec quins són els seus mérits o desmérits. No entraré a jutjar les paraules, avui he escoltat les paraules de disculpa de Raül Font a Rac1 i m'han convençut. Ell diu que al diari li van dir que volien fer una entrevista distesa i una mica gamberra i seguint el raonament va dir, entre d'altres, aquesta frase. S'han dit que les paraules de Font eren masclistes, bé jo no sé on és el masclisme, potser és desafortunat, jo crec que no, són unes declaracions que si les hagués fet el dia 11 de març o el dia 17 d'agost ningú hagués fet cas, però en eleccions s'han de mesurar les paraules diuen. Potser hagués pogut buscar un símil millor, menys masclista, menys sexista, menys similista, menys enrotllat, menys incorrecte, menys de tot, potser hagués estat millor que no ho hagués fet. Llavors, per què volien fer-li l'entrevista? Si hagués dit que CiU era com un futbolista que va al club quer més li paga i on més trofeus pot guanyar, haguessin dit que era anti professionals de l'esport i anti clausules de traspàs?



S'acusa als polítics de ser avorrits, previsibles, sosos, pesats lents, repetitius i tots els defectes que en un dissabte a la nit te garantitzarien no lligar (amb una noia, o noi, és clar, a qui, encara que no coneixes de res, respectes, pel fet de ser humà). Com no han de ser previsibles els polítics?

Els polítics d'avui en dia viuen rodejats de micròfons i càmeres que els graven inquisitivament tot el dia. Avui en dia no te pots permetre el luxe de dir un acudit o fer un comentari en conversa privada o què coi! fotre't tres birres de més en una comiat de solter amb strippper, sense que una legió de puritans t'acusi de ser un alcohòlic, un guarro, un masclista o un homòfob, i sense que una colla de progres de Razzmataz i Belle & Sebastian te diguin que ets un hipòcrita burgés.

Escoltar debats polítics o mítings d'altres partits m'agrada, a vegades he sentit arguments de gent del PP, PSC, ICV o CiU que trobo interessants, ben arguments, que potser no comparteixo, i ve el periodista de torn preocupat en fer un titular potent pel seu diari quedant-se amb l'anécdota i el polític es queda pensant "collons, porto 30 minuts parlant de sanitat i educació i aquest es queda amb l'anécdota que he dit que l'alcalde de Sant Etoo de Dalt és mentider" i potser ni has dit mentider. Molts bons polítics han finalitzats les seves carreres públiques per comentaris fets a bote pronto, potser desafortunats, però sense malicia.

Diuen que el polítics som avorrits, però cap periodista publicarà un titular al seu diari dient "La corva dels preus provocada pels stakeholders a la crisi de les matèries primeres ha provocat una pujada de 5% de la deflació dels preus que repercuteix en l'euribor", o "Proposem pujar 3x+ deflactor de preus de la fórmula del calcul de l'IRPF segons la variació de l'IBEX-35"

Això no ven diaris! Diuen que els polítics són uns sosos, però què farieu si tinguessiu tot el dia centenars de càmeres i micròfons al costat que us fiscalitzen cada minut del dia i sabent que qualsevol cosa que facis que no sigui donar mans pot acabar amb la teva vida política i personal? Després quan un polític, potser desafortunadament, vol ser espontani, com que no en sap i està acollonit de què dirà i com ho interpretaran, posa la pota.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Tu no tienes ritmo

Aquesta va ser la mítica frase que en un dia d'entrenament li va cridar Louis Van Gaal a l'Òscar Garcia, aquell jugador que va jugar al Barça a mitjans dels 90. Actualment l'Òscar escriu una columna setmanal al diari esportiu El mundo deportivo, sota el títol "Yo sí tengo ritmo". Això m'ha fet pensar en l'afició del Barça, i la societat en general, i els ídols amb peus de fang. He de diferenciar entre l'aficionat del Barça i el soci que acudeix a l'Estadi. El soci del Camp Nou és possiblement una de les aficions més crítiques que hi ha. Quan acudeixo al Camp Nou, intento anar-hi un cop l'any, la gent no anima, només que quan es guanya i si les coses van magres comencen a xiuxiullejar i xiular a la segona part, a mi això me desespera i sento enveja de les aficions dels equips anglesos. No nego que tinguem una afició collonuda, però si el Camp Nou, enlloc de xiular, una part, a un noi de 18 anys, com el Giovanni, es dediqués a animar, estic convençut que tindríem 3 o 4 lligues més i alguna copa d'Europa.



El crit "tú no tienes ritmo" és va convertir en l'himne dels antivangalistes, jo entre ells. Ara bé, el temps col.loca a cadascú al seu lloc. No nego que l'Òscar Garcia sigui un bon jugador, però fixeu-vos que després del seu pas pel Barça, va passar per València, Espanyol i Lleida, fracassant en tots ells de forma estrepitosa, una mitjania que, tot i que no era mal jugador al principi, va voler-se guanyar la titularitat i l'afecte del públic, no suant la samarreta, si no fent d'estandard de l'antivangalisme, és irònic, que la frase de Van Gaal, que després s'ha demostrat certa, sigui la que doni títol a la seva columna. Què ha fet el senyor García Junyent pel Barça? El que hagi fet suposo que ha fet que es mereixi l'oportunitat que tots puguem llegir què en pensa del was and when.

Jo no vull que Arsène Wegner vingui al Barça, no ho dic perquè cregui que sigui un mal entrenador, si no per tot el contrari, com tampoc vull que vingui l'Àlex Ferguson, Ancelotti o Valverde. Són grans entrenadors però que en un club que jugui a la lliga espanyola no durarien ni sis mesos. Us imagineu un Wegner fent jugar al Barça o Madrid o Atlètic de Madrid a nois que no superen els 23 anys i no guanyant. Us imagineu a un Madrid tenint després de 15 anys a un entrenador com Fergusson i mantenint-lo a la banqueta sense guanyar cap títol en 4 anys (les lligues d'Arsenal i Chelsea). El futbol espanyol no és un bon lloc per tenir entrenadors a llarg termini, per molt bons que siguin. Equips que mai han guanyat res com el València destitueixen entrenadors perquè no els fan guanyar títols.



Tenim una afició del Barça que xiula a Giovanni dos Santos perquè intenta xutar la pilota i no entrar caminant fins dins i no diem res del senyor Xavi Hernández que porta dos anys tocant-se els ous. Per cert, quan tindrà el Barça un centrecampista que xuti des de fora de l'area? Algú els hauria de dir que no cal entrar caminant i fent parets fins l'area petita.

L'altre dia vaig sentir la crítica més ridicula en molt de temps, uns contertulis, alguna vegada hauríem de parlar dels tertulians dels programes esportius que mai s'equivoquen i fan unes anàlisis impecables a posteriori, sempre a toro passat, com els economistes, i politòlegs, doncs deien que els posava nerviós (sic) Messi perquè quan agafava la pilota corria cap a la porteria ràpidament. Clar, buscava marcar un gol, on s'és vist això?

No sé quan es va dir que el futbol que agradava a Can Barça era el rondo, jo no sé quan s'ha inventat aquesta mania, aquest serà el futbol que agrada quan es guanya, però des de quan això és un dogma de Fe dels culers? A mi m'agrada el bon futbol, però he de reconéixer que el Madrid, històricament (Hugo Sánchez, Juanito,...) tenen jugadors que els fan guanyar. Luis Enrique va ser una rara avis dins dels ídols dels barcelonisme, un jugador amb "garra", caràcter i collons, com el Hristo, jugadors que te feien guanyar.

Mentrestant seguirem patint el que és la creu dels culers i seguirem dient quin és el futbol que agrada als culers i tenint un estadi que només anima si guanyem tres a zero. Barça, Barça Barça!!!

dimarts, 5 de febrer de 2008

Per què votar ERC?

1. Per què en 4 anys de grup parlamentari al Congrés de Diputats, i en 5 de govern a la Generalitat hem aconseguit fer de les propostes històriques d'Esquerra l'eix central dels programes de tots els partits polítics catalans, dèficit fiscal i dèficit d'infraestructures. Així com propostes, que fa poc més de 6 anys eren qualificades de trabucaires o insolidàries o infantils, ara figuren en els discurss de tots els partits catalanistes de Catalunya: autodeterminació, concert econòmic, fi del model autonòmic. Amb poc més de 20 diputats hem aconseguit fer créixer l'independentisme i arribar a secotrs fa pocs anys recelosos o directament hostils (Patronal).

2. Per la reforma, decebedora, de l'Estatut fallit. Sense una ERC forta mai s'hagués iniciat un procés de reforma estatutari, que tot i el fracàs ha escenificat el desgast del model d'Estat i determinats discursos com l'Espanya federal i la modernització d'Espanya des de Catalunya. Espanya mai serà federal i ja és prou moderna.

3. Per la derogació del transvassament de l'Ebre gràcies al vot a favor de PSC, ICV i ERC. Crec que no calen méa arguments en aquest apartat.

4. Per la Llei de finançament de partits polítics, que ha acabat amb els donacions anònimes.

5. Perquè Esquerra ha plantejat davant el Congrés, per primera vegada, mai cap altre partit ho havia fet, la possibilitat de parlar en català al Congrés, perquè els gestos són importants i més en una ideologia com la independentista.

Intentaré no donar tots els arguments d'una vegada per no estressar.


Jo ja estic convençut, ara et toca a tú!

divendres, 1 de febrer de 2008

A l’Arquebisbe de Tarragona, Dr Jaume Pujol

A continuació reprodueixo una carta que el passat dijous va sortir publicada en alguns diaris de Tarragona.

Llegeixo sovint, com a catòlic, els articles que vostè publica en aquest diari. Els seus articles destaquen per la seva espiritualitat cristiana i la preocupació per les ànimes, i s’allunyen de temes més terrenals i civils. És per això que em va sorprendre que assistís, suposo que per primera vegada a la seva vida, a una manifestació en defensa de la família tradicional a Madrid. D’entrada, com a cristià practicant, fill d’una família monoparental, em va sorprendre el lema. Encara em sobtà més el fet que s’acudeixi a un acte semblant. No negaré el dret als cristians a manifestar-nos, ni a opinar. Però la religió i la moral cristiana són una cosa personal i íntima sense pretensió d’imposició social ni projecció civil. No estic d’acord en què el meu arquebisbe participi en un acte semblant en nom d’una Fe tan àmplia com la que inclou tots els catòlics.



Els anys 80 i 90 es va condemnar una teologia al.legant que l’Església no s’ha de polititzar (El Regne de Déu no és d’aquest món), potser és que ara és diferent? En tot cas, l’animaria a, que si aquest canvi s’ha produït, participar en altres demostracions públiques de posicionament: en concentracions quan es produeixen assassinats de dones, en les manifestacions contra la guerra, en la defensa dels drets dels immigrants, en la condemna i denúncia penal de la pederàstia en l’Església o en qualsevol altre acte que vostè consideri que l’Evangeli no es cumpleix, que en són uns quants.



Pot estar tranquil, aquesta no és una carta d’apostasia ni de perdre la Fe. Considero que vindran èpoques millors pels cristians i que aquesta jerarquia eclesiàstica no ens representa a tots. Però com a arquebisbe crec que s’hauria de preocupar menys en omplir places i més en omplir esglésies.

Gerard Castells i Martí