dissabte, 18 d’octubre de 2008

La crisi financera global explicada en 9 minuts:




Durant aquests mesos d'absència m'he dedicat a descansar, anar a la platja, llegir molt i informar-me de l'origen de la crisi financera global que estem tenint. Però la millor explicació de tot el que està passant l'han fet aquests dos humoristes, senzillament brillant.


Nova York, abril de 2005, dies feliços a Wall Street, els dies de The invisible hand, guys!!!

dimecres, 7 de maig de 2008

En obres: Feliu has guanyat!

Hola a tothom,

he tingut el bloc una mica desatés perquè m'he volgut prendre uns dies de reflexió, és així com m'he mogut per diversos blocs i com van fer els deixebles de Mahoma amb les seves ensenyances, he recopilat totes les aportacions que ha fet el Feliu en la blocesfera tarragonina, els he agrupat sota el títol "Mesura, per a què?" i com si de l'Evangeli es tractés homenatjant a Machado en "Proverbis i boutades". Me'ls he llegit i sí, amics, he vist la llum, la forma de vida desacomplexadament insultant del Feliu m'ha convençut, i tot i que el Nadal i el nadalisme mai van pretendre fundar un partit propi, ja en tenien prou utilitzant les sigles de CiU, he decidit deixar momentàniament el meu bloc:

A part de les aportacions que vull fer a la ideologia del wahabisme nadalista, els motius són els següents:

1. No tinc temps per actualitzar el bloc i abans de què sembli un bloc abandonat i es vulgui usucapí, prefereixo posar un "en obres" i plantar la bandera d'una màfia de seguretat de les obres de Valàquia.

2. No domino massa bé el tema de donar-li color al bloc i prefereixo esperar i poder fer una presentació més dignes, és a dir que el colorit ajudi a dissimular la manca d'idees originals.

Prometo tornar a obrir-lo al públic tant aviat com el deute deixa't pel pàrquing Jaume I m'ho permeti. Com me va dir un il·lustre convergent un dia parlant del tema del pàrquing i que l'ajuntament estaria segles endeutats: "No haguessiu fet promeses si sabieu que hi havia aquests deutes a les empreses municipals i a l'Ajuntamnet". Una gran mostra d'ideologia que encara no he pogut respondre. Quan hagi trobat una resposta ingeniosa a aquesta reflexió (ja sabeu la meva predilecció per la ironia) prometo tornar. Però això no serà més aviat del juliol.

Continuaré llegint i deixant comentaris, però de moment aquest espai es mereix, per dignitat, per Catalunya i per la Moreneta un:


dissabte, 22 de març de 2008

Gràcies per la propina

Un dels llibres més coneguts de l'escriptor valencià Ferran Torrent és Gràcies per la propina. La història és sobre la decadència i el canvi en una familia valenciana. En aquest llibre hi ha una metàfora que explicita molt bé l'actual situació de riquesa del País Valencià.

La familia, pare i dos fills, són gent sense ofici ni benefici que es dediquen a vendre trossos del seu hort per anar tirant fins que al final ja no els hi queda pràcticament res.

El Páis Valencià ha viscut una bona época econòmica basada pràcticament en la construcció de pisos, molts llauradors que amb prou feines treien diners de treballar la terra han vist com venent-se-la per construir-hi pisos en treien molts diners, podem dir, en general, que la societat valenciana és opulenta, amb molts nous rics. Ara bé, si analitzem la situació en perspectica veurem com pot acabar.

Vendre's la terra et dóna diners, però si la teva úncia font d'ingressos prové de la seva venda, quan s'acaba la terra per vendre, s'acaba la font d'ingressos. Al País Valencià tota la costa ha estat venuda, Darrera dels terrenys urbanitzables de la costa valenciana hi queden les ciutats iles fàbriques, per tant podríem dir que al negoci ja se li ha tret tot el suc possible. El llauradors ja no tenen més terra per vendre.

El negoci del tèxtil està en franca decadència a la zona. La meva familia té una petita empresa tèxtil i treballem bastant amb empreses valencianes i la crisi és molt greu i el tancament d'empreses tèxtils és un drama que només s'ha salvat gràcies a què la UE protegeix el tèxtil europeu enfront del xinès.

El eje de la prosperidad que tan pregonava el govern Aznar-Zaplana ha comportat que els turistes madrilenys arribin més facilment a Benidorm, però la fira del tèxtil més important del sud d'Europa Fira Tèxtil Hogar ha fugit a Madrid. Ara ja sabem a quina part de l'eix aportava prosperitat.

Terra Mítica ha estat una inversió nefasta i com que ja s'ha escrit molt sobre ella no cal afegir-hi res més.

El hòlding que gestiona Marina d'Or està passant per una greu crisi econòmica, ja no parlaré de com n'és de mal gust la seva arquitectura, però a dia d'avui està més aprop de la fallida que de l'expansió.

València ha aconseguit una cosa important com a ciutat, la presència d'un gran premi de F-1. Ara bé, la fàbrica de Ford a Almussafes corre un seriós perill de tancar. Alguna lumbrera a València i Madrid es va creure que l'expansió econòmica natural de València era la meseta, és a dir 15 milions de clients potencials, deixant de banda l'eix de la meditarrània i el seu corredor (és més important ser anticatalanista, fins i tot amb les infraestructures) que li donaven accés a 100 milions d'europeus.

Francisco Camps crec que és un polític més intel.ligent que Zaplana. Zaplana ha estat més viu per ell, però Camps sap que el creixement econòmic natural i lògic no és Cuenca sino Marsella i Barcelona. Molta de la seva guàrdia pretoriana s'escolta les tesis econòmiques de Ramon Tremosa i el Club d'Opnió Arnau de Vilanova sobre la Eurorregió del Mediterrani i sembla que acertadament han deixat de banda la quimèrica idea de l'Eje de la prosperidad basada només en la idea i slògan de determinats sectors de la dreta espanyola per acostar-se econòmicament a Catalunya i Provença-Llenguadoc. He escoltat algunes declaracions de Camps demanant el corredor del Mediterrani que le connecti a França. Ells saben que l'época de la febre d'or de la construcció s'ha acabat i ara cal fer coses seriosament i portar els productes valencians al món perquè ja no els hi queda més remei, perquè ja no hi ha més terres a vendre.

No negaré el creixement econòmic del País Valencià, però ha estat un creixement amb peus de fang, de diners fàcils i amiguisme. Al País Valencià els esperen un anys durs, que gràcies als diners trets de la venda de terres, epr alguns seran més suaus, però també han posat totes les eines perquè la crisi sigui més profunda que en altres llocs. Una economia fràgil, uns diners posats en constructores que a dia d'avui valen un 80% menys que fa un any i un tèxtil en crisi. Uns estalvis que es poden esfumar en pocs mesos i sense una economia alternativa a curt termini ni una sortida directa dels seus productes a la resta de la UE, és el seu punt de partida.

diumenge, 16 de març de 2008

Zapatero pot enterrar el nacionalisme

Seguint el comentari que he deixat en un altre bloc. Tenint en compte que la política varia en pocs mesos faig el següent anàlisi.

El PSOE ha conseguit 25 diputat per Catalunya fent una campanya relativament fluixa però molt primària (Francesc Marc Àlvaro dixit). El nacionalisme, en la seva definició més àmplia, està tocat, crec que el PSC ha aconseguit el seu sostre electoral a Catalunya en aquestes eleccions. Tot i que crec que poden baixar, també crec que si fan determinats gestos poden deixar el nacionalisme molt més decol.locat.

El nacionalisme espanyol, i el català, han tendit sempre a qüestionar i atacar les identitats dels altres i ha defensar a ultrança la seva pròpia visió del món: acció-reacció.

El nacionalisme espanyol, amb més mitjans, és més agressiu, ha demostrat ser menys efectiu. Això ens beneficia perquè com a nacionalisme són bastant cutres, com ho van ser com a jacobins. Gràcies a com en són d'inútils hem anat sobrevivint. El nacionalisme català i basc han fet els deures una mica millor.

Zapatero pot acabar, o deixar molt tocat el nacionalisme, sent més amable, i donant-ho tot, o moltes reclamacions històriques al catalanisme. És evident que Zapatero té un deute amb Catalunya electoralment, no és pot permetre el luxe de perdre 3 diputats a Barcelona per vol guanyar-ne un, que no guanyarà, a Sòria. Les reclamacions estrella són: Traspàs de rodalies, trapàs del Prat, millor finançament, no al PHN, retorn de tots els papers de Salamanca, revisió del judici a Companys, finalització de les qüestions idiomàtiques català-valencià. Què faria jo si fos Zapatero i Montilla? Ho faria tot i més. Llavors si l'enemic espanyol te "dóna" tot el que els nacionalistes catalans no han aconseguit en 30 anys, qui és més útil per Catalunya? Qui vol un país de primera i qui fa respectar Catalunya, socialment, mediambientalment i nacionalment? Qui defensa realment Catalunya mentre els nacionalistes es barallen per ser minoritaris?

Benvolgut Zapatero, si vols acabar amb el "problema catalan" dóna-ho tot.

Si vols capitalitzar tots els vots i actes: no pactis amb CiU directament, cap partit català es negarà a votar els traspàs de rodalies, i en contrapartida no cal demanar res, pacta amb BNG i CC. Emportat tot el mérit!

Vols descol.locar-nos?: fes que el PSC tingui grup parlamentari propi al congrés de diputats i deixa'ls votar en temes trivials contra les teves propostes.

Dóna'ns-ho tot, i no ens deixis participar en res. No posis ministres catalans a Foment si no castellans que ens traspassin rodalies, als catalans deixa'ls de secretaris d'Estat. Fes que Bono deixi parlar en català al congrés canviant el reglament, mostra el PSOE amable castellà. La Castella socialista estima Catalunya perquè és una part d'Espanya.

No donis als partits catalanistes ni aigua però concedeixeu-ho tot al poble català.

Així acabaràs amb el que 300 anys de mala llet no han pogut. Simplement fes el que tothom faria per acabar amb el PSOE i Espanya.

Integra Catalunya a Espanya, dilueix els seus partits polítics i hauràs guanyat.

dimarts, 11 de març de 2008

Gràfic d'evolució de vot



Font: La Vanguardia i Jordi Royo.

Aquest és un gràfic de l'evolució dels diferents partits a les eleccions catalanes. Si cliqueu ho veureu en gran: No puc negar l'ensorrada de vots d'ERC a les Generals. Espero que es replantegin moltes coses. Ara bé, el més preocupant de tot no és la pèrdua de vots d'ERC, si no que hi ha una pèrdua de vots de tots els partits (CiU, ERC i ICV). CiU s'ha mantingut i ha pujat un diputat i se'ls ha de felicitar, ara bé, des de fa 15 anys tenen una pèrdua constant de vots, aquest cop, tot i pujar baixen. La suma de vots entre CiU, ERC i ICV, no sumen tots els vots que treia CiU fa 16 anys. Tenint en compte que Catalunya té un milió d'habitants més que fa 10 anys, sembla ser que hi ha una regressió del nacionalisme. Potser és el moment de plantejar-nos moltes coses. No intentaré justificar el resultat. Però és cert que el PSOE, tot i fer una mala campanya i tenir una molt mala candidata han arrassat. El tripartit no desgasta el PSOE, però tampoc CiU capitalitza el vot descontent.

A ERC hem de reflexionar molt, no és simplement una qüestió de preferències de pactes, el vot descontent d'ERC no va a CiU. Una cosa està clara, amb aquests resultats ERC no serà el referent de dins el nacionalisme català. CiU, tot i estar a l'oposició no és capaç de capitalitzar el desengany i desencís de sectors de la població. El PSC no es desgasta. El PP de Catalunya ha patit la campanya del PP espanyol de voler aconseguir un diputat a Sòria sense saber que les eleccions es guanyen a Andalusia i Catalunya. ICV continua una decadència preocupant, i somriuen absurdament perquè no guanya el PP.

No és per tirar pilotes fora, però es preocupant la pèrdua de vots del conjunt dels partits catalanistes elecció rera elecció tot i l'augment de l'independentisme i la població.

La política canvia molt ràpid. Si fa 4 anys i tres dies ens haguessin dit que tindriem aquest panorama polític no ens ho haguessim cregut. Si ens ho haguessin dit fa 4 anys i 1 dia, encara menys.

diumenge, 2 de març de 2008

El rei està despullat!

Suposo que tots coneixem el conte del rei que es passeja despullat del carrer pensant-se que porta una tela que només els homes dignes poden veure fins que un nen, o un esclau, depenent de la versió del conte, li diu que va despullat.

En política hi ha un element que rodeja als líders polítics i que al final sempre els acaba portant la ruina: és la Cort. La Cort que rodeja tots els líders polítics són gent que normalment, no és que hagin ajudat a pujar al líder fins el poder, si no que pujen a "su vera": els podem anomenar trepes, llepes, aprofitats, interessats, correveydiles. Són els que li diuen com els hi queda de bé un vestit que no porta.

Sempre he cregut que la persona que dirigeix un país o qualsevol projecte és, en la mesura que això sigui possible, una persona honesta. No perquè tinguin res d'especial, si no perquè en la majoria de casos són persones que no estan tacades per sospites i poden donar la cara tranquilament. Al voltant d'aquesta gent neixen, creixen, es reprodueixen i enriqueixen un seguit de personatges que a la llarga formaran la seva Cort. La majoria d'aquesta gent no defensen els interessos de l'interessat, sino els seus interessos interessats. El líder sol ser una persona vista amb simpatia per la gran part dels seus votants o subdits o treballadors, al cap i a la fi, no arribaria on ha arribat si no tingués un mínim de qualitats, ara bé, la Cort sap que la seva única forma de supervivència és la supervivència, mentre sigui necessari, del líder.



A Espanya l'efecte del rei despullat és conegut en els cercles periodístics com "El síndrome de la Moncloa", Síndrome que han patit des de Suárez fins a Zapatero. L'aïllament del president de la realitat que els rodeja per una cort de funcionaris que els hi diuen com en són de meravellosos i com de bé parlen i fan les coses. Fins que arriba el dia en que el rei descobreix tràgicament que va en boles pel carrer, i els mateixos que fa dos dies li reien de forma estrident (al més pur estil de la pel.lícula Amadeus) les seves ocurrències els abandonen: ja no els interesa ser membres de la Cort perquè ha perdut el poder, normalment són aquesta mateixa gent que els enganyen els primers que els abandonen.

El rei o amo defensa als membres de la seva Cort perquè es pensa que quan ataquen a un membre del seu staff, l'ataquen directament a ell, quan moltes vegades són aquests "validos" els que els acaben defenestrant. No va ser per culpa de González i els seus actes que el PSOE va perdre les eleccions, si no per tota la corruptela que s'aprofita de la situació de privilegi que els donava pul.lular al seu voltant.

Com sempre la moralina dels contes és sempre vàlida, perquè al cap i a la fi, la condició humana és exactament igual a tot arreu i en totes les époques, i són tots el líders els que han patit la Síndrome del rei despullat (potser a excepció d'Stalin, Ivan el Terrible o Vlad Tepes). és una llàstima però patir aquest síndrome és inevitable quan tens poder, no es pot lluitar contra ell, l'ego humà és extremadament fort, i una persona que arriba a dalt de tot és perquè ha tingut més éxits a la vida que fracassos, per tant si sempre l'has encertat és lògic pensar que continues fent les coses bé i són els altres els errats.

Com que és un síndrome inevitable, és extremadament important tenir algú al costat que te digui quan estàs despullat i saber que li has de fer cas.

Quan un general romà arribava victoriós de la guerra a Roma i era tractat com un déu vivent, al carruatge un esclau li anava repetint: "no oblidis que ets mortal". El pecat preferit del diable és la vanitat

dimecres, 27 de febrer de 2008

Polítics previsibles, periodistes anecdotaris

Surten publicades aquestes paraules al diari El Mundo d'un candidat de CiU: "CiU es una chica a la que no le importa cambiar de pareja si ve que va a tener más estabilidad, si es para el bien de España y Cataluña. Somos capaces de pactar con el demonio y de irnos a la cama con quien sea siempre y cuando sea bueno para el conjunto del Estado".

Sé que el que diré a partir d'ara poques persones dels altres partits polítics diran, ans al contrari, en época d'eleccions s'han de buscar totes les debilitats de l'adversari, multiplicar-les, matxacar-lo, deixar-lo en evidència i censurar-lo. No vull ni imaginar què dirien gent com el Feliu si algú d'ERC hagués dit el que ha dit el senyor Font. Però sabent que en cas que fos jo qui hagués dit les paraules me passaria el mateix que li ha passat a Raül Font vull fer unes reflexions:

Abans que res diré que no conec a Raül Font ni he parlat mai amb ell, desconec quins són els seus mérits o desmérits. No entraré a jutjar les paraules, avui he escoltat les paraules de disculpa de Raül Font a Rac1 i m'han convençut. Ell diu que al diari li van dir que volien fer una entrevista distesa i una mica gamberra i seguint el raonament va dir, entre d'altres, aquesta frase. S'han dit que les paraules de Font eren masclistes, bé jo no sé on és el masclisme, potser és desafortunat, jo crec que no, són unes declaracions que si les hagués fet el dia 11 de març o el dia 17 d'agost ningú hagués fet cas, però en eleccions s'han de mesurar les paraules diuen. Potser hagués pogut buscar un símil millor, menys masclista, menys sexista, menys similista, menys enrotllat, menys incorrecte, menys de tot, potser hagués estat millor que no ho hagués fet. Llavors, per què volien fer-li l'entrevista? Si hagués dit que CiU era com un futbolista que va al club quer més li paga i on més trofeus pot guanyar, haguessin dit que era anti professionals de l'esport i anti clausules de traspàs?



S'acusa als polítics de ser avorrits, previsibles, sosos, pesats lents, repetitius i tots els defectes que en un dissabte a la nit te garantitzarien no lligar (amb una noia, o noi, és clar, a qui, encara que no coneixes de res, respectes, pel fet de ser humà). Com no han de ser previsibles els polítics?

Els polítics d'avui en dia viuen rodejats de micròfons i càmeres que els graven inquisitivament tot el dia. Avui en dia no te pots permetre el luxe de dir un acudit o fer un comentari en conversa privada o què coi! fotre't tres birres de més en una comiat de solter amb strippper, sense que una legió de puritans t'acusi de ser un alcohòlic, un guarro, un masclista o un homòfob, i sense que una colla de progres de Razzmataz i Belle & Sebastian te diguin que ets un hipòcrita burgés.

Escoltar debats polítics o mítings d'altres partits m'agrada, a vegades he sentit arguments de gent del PP, PSC, ICV o CiU que trobo interessants, ben arguments, que potser no comparteixo, i ve el periodista de torn preocupat en fer un titular potent pel seu diari quedant-se amb l'anécdota i el polític es queda pensant "collons, porto 30 minuts parlant de sanitat i educació i aquest es queda amb l'anécdota que he dit que l'alcalde de Sant Etoo de Dalt és mentider" i potser ni has dit mentider. Molts bons polítics han finalitzats les seves carreres públiques per comentaris fets a bote pronto, potser desafortunats, però sense malicia.

Diuen que el polítics som avorrits, però cap periodista publicarà un titular al seu diari dient "La corva dels preus provocada pels stakeholders a la crisi de les matèries primeres ha provocat una pujada de 5% de la deflació dels preus que repercuteix en l'euribor", o "Proposem pujar 3x+ deflactor de preus de la fórmula del calcul de l'IRPF segons la variació de l'IBEX-35"

Això no ven diaris! Diuen que els polítics són uns sosos, però què farieu si tinguessiu tot el dia centenars de càmeres i micròfons al costat que us fiscalitzen cada minut del dia i sabent que qualsevol cosa que facis que no sigui donar mans pot acabar amb la teva vida política i personal? Després quan un polític, potser desafortunadament, vol ser espontani, com que no en sap i està acollonit de què dirà i com ho interpretaran, posa la pota.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Tu no tienes ritmo

Aquesta va ser la mítica frase que en un dia d'entrenament li va cridar Louis Van Gaal a l'Òscar Garcia, aquell jugador que va jugar al Barça a mitjans dels 90. Actualment l'Òscar escriu una columna setmanal al diari esportiu El mundo deportivo, sota el títol "Yo sí tengo ritmo". Això m'ha fet pensar en l'afició del Barça, i la societat en general, i els ídols amb peus de fang. He de diferenciar entre l'aficionat del Barça i el soci que acudeix a l'Estadi. El soci del Camp Nou és possiblement una de les aficions més crítiques que hi ha. Quan acudeixo al Camp Nou, intento anar-hi un cop l'any, la gent no anima, només que quan es guanya i si les coses van magres comencen a xiuxiullejar i xiular a la segona part, a mi això me desespera i sento enveja de les aficions dels equips anglesos. No nego que tinguem una afició collonuda, però si el Camp Nou, enlloc de xiular, una part, a un noi de 18 anys, com el Giovanni, es dediqués a animar, estic convençut que tindríem 3 o 4 lligues més i alguna copa d'Europa.



El crit "tú no tienes ritmo" és va convertir en l'himne dels antivangalistes, jo entre ells. Ara bé, el temps col.loca a cadascú al seu lloc. No nego que l'Òscar Garcia sigui un bon jugador, però fixeu-vos que després del seu pas pel Barça, va passar per València, Espanyol i Lleida, fracassant en tots ells de forma estrepitosa, una mitjania que, tot i que no era mal jugador al principi, va voler-se guanyar la titularitat i l'afecte del públic, no suant la samarreta, si no fent d'estandard de l'antivangalisme, és irònic, que la frase de Van Gaal, que després s'ha demostrat certa, sigui la que doni títol a la seva columna. Què ha fet el senyor García Junyent pel Barça? El que hagi fet suposo que ha fet que es mereixi l'oportunitat que tots puguem llegir què en pensa del was and when.

Jo no vull que Arsène Wegner vingui al Barça, no ho dic perquè cregui que sigui un mal entrenador, si no per tot el contrari, com tampoc vull que vingui l'Àlex Ferguson, Ancelotti o Valverde. Són grans entrenadors però que en un club que jugui a la lliga espanyola no durarien ni sis mesos. Us imagineu un Wegner fent jugar al Barça o Madrid o Atlètic de Madrid a nois que no superen els 23 anys i no guanyant. Us imagineu a un Madrid tenint després de 15 anys a un entrenador com Fergusson i mantenint-lo a la banqueta sense guanyar cap títol en 4 anys (les lligues d'Arsenal i Chelsea). El futbol espanyol no és un bon lloc per tenir entrenadors a llarg termini, per molt bons que siguin. Equips que mai han guanyat res com el València destitueixen entrenadors perquè no els fan guanyar títols.



Tenim una afició del Barça que xiula a Giovanni dos Santos perquè intenta xutar la pilota i no entrar caminant fins dins i no diem res del senyor Xavi Hernández que porta dos anys tocant-se els ous. Per cert, quan tindrà el Barça un centrecampista que xuti des de fora de l'area? Algú els hauria de dir que no cal entrar caminant i fent parets fins l'area petita.

L'altre dia vaig sentir la crítica més ridicula en molt de temps, uns contertulis, alguna vegada hauríem de parlar dels tertulians dels programes esportius que mai s'equivoquen i fan unes anàlisis impecables a posteriori, sempre a toro passat, com els economistes, i politòlegs, doncs deien que els posava nerviós (sic) Messi perquè quan agafava la pilota corria cap a la porteria ràpidament. Clar, buscava marcar un gol, on s'és vist això?

No sé quan es va dir que el futbol que agradava a Can Barça era el rondo, jo no sé quan s'ha inventat aquesta mania, aquest serà el futbol que agrada quan es guanya, però des de quan això és un dogma de Fe dels culers? A mi m'agrada el bon futbol, però he de reconéixer que el Madrid, històricament (Hugo Sánchez, Juanito,...) tenen jugadors que els fan guanyar. Luis Enrique va ser una rara avis dins dels ídols dels barcelonisme, un jugador amb "garra", caràcter i collons, com el Hristo, jugadors que te feien guanyar.

Mentrestant seguirem patint el que és la creu dels culers i seguirem dient quin és el futbol que agrada als culers i tenint un estadi que només anima si guanyem tres a zero. Barça, Barça Barça!!!

dimarts, 5 de febrer de 2008

Per què votar ERC?

1. Per què en 4 anys de grup parlamentari al Congrés de Diputats, i en 5 de govern a la Generalitat hem aconseguit fer de les propostes històriques d'Esquerra l'eix central dels programes de tots els partits polítics catalans, dèficit fiscal i dèficit d'infraestructures. Així com propostes, que fa poc més de 6 anys eren qualificades de trabucaires o insolidàries o infantils, ara figuren en els discurss de tots els partits catalanistes de Catalunya: autodeterminació, concert econòmic, fi del model autonòmic. Amb poc més de 20 diputats hem aconseguit fer créixer l'independentisme i arribar a secotrs fa pocs anys recelosos o directament hostils (Patronal).

2. Per la reforma, decebedora, de l'Estatut fallit. Sense una ERC forta mai s'hagués iniciat un procés de reforma estatutari, que tot i el fracàs ha escenificat el desgast del model d'Estat i determinats discursos com l'Espanya federal i la modernització d'Espanya des de Catalunya. Espanya mai serà federal i ja és prou moderna.

3. Per la derogació del transvassament de l'Ebre gràcies al vot a favor de PSC, ICV i ERC. Crec que no calen méa arguments en aquest apartat.

4. Per la Llei de finançament de partits polítics, que ha acabat amb els donacions anònimes.

5. Perquè Esquerra ha plantejat davant el Congrés, per primera vegada, mai cap altre partit ho havia fet, la possibilitat de parlar en català al Congrés, perquè els gestos són importants i més en una ideologia com la independentista.

Intentaré no donar tots els arguments d'una vegada per no estressar.


Jo ja estic convençut, ara et toca a tú!

divendres, 1 de febrer de 2008

A l’Arquebisbe de Tarragona, Dr Jaume Pujol

A continuació reprodueixo una carta que el passat dijous va sortir publicada en alguns diaris de Tarragona.

Llegeixo sovint, com a catòlic, els articles que vostè publica en aquest diari. Els seus articles destaquen per la seva espiritualitat cristiana i la preocupació per les ànimes, i s’allunyen de temes més terrenals i civils. És per això que em va sorprendre que assistís, suposo que per primera vegada a la seva vida, a una manifestació en defensa de la família tradicional a Madrid. D’entrada, com a cristià practicant, fill d’una família monoparental, em va sorprendre el lema. Encara em sobtà més el fet que s’acudeixi a un acte semblant. No negaré el dret als cristians a manifestar-nos, ni a opinar. Però la religió i la moral cristiana són una cosa personal i íntima sense pretensió d’imposició social ni projecció civil. No estic d’acord en què el meu arquebisbe participi en un acte semblant en nom d’una Fe tan àmplia com la que inclou tots els catòlics.



Els anys 80 i 90 es va condemnar una teologia al.legant que l’Església no s’ha de polititzar (El Regne de Déu no és d’aquest món), potser és que ara és diferent? En tot cas, l’animaria a, que si aquest canvi s’ha produït, participar en altres demostracions públiques de posicionament: en concentracions quan es produeixen assassinats de dones, en les manifestacions contra la guerra, en la defensa dels drets dels immigrants, en la condemna i denúncia penal de la pederàstia en l’Església o en qualsevol altre acte que vostè consideri que l’Evangeli no es cumpleix, que en són uns quants.



Pot estar tranquil, aquesta no és una carta d’apostasia ni de perdre la Fe. Considero que vindran èpoques millors pels cristians i que aquesta jerarquia eclesiàstica no ens representa a tots. Però com a arquebisbe crec que s’hauria de preocupar menys en omplir places i més en omplir esglésies.

Gerard Castells i Martí

dimecres, 2 de gener de 2008

Respostes a posts pendents

En aquests pròxim post intentaré contestas a algunes reflexions que m'heu deixat:

Joan blas:

és cert, a mi al principi me feia gràcia que la gent ens confongués, ara ja no fa gràcia, jo per això m'estic quedant calb, per evitar-nos problemes, aquest gest mai serà prou agraït.

Les barreres aranzelàries és un debat recurrent en les nostres converses polítiques, potser la meva manifestació sobre barreres aranzelàries va ser motl agosarada. Jo estic a favor amb què els comerciants puguin jugar en igualtats de condicions en el mercat global, molts països i organismes que defensen la retirada d'aranzels en països tercermundistes no ho són amb els països occidentals (OCDE). Jo puc defensar la presència d'uns aranzels en els productes d'importació i exportació, sempre i quan aquests aranzels afectin a tots els productes, no es pot pretendre que els africans siguin lliures d'aranzels i EUA I UE siguin proteccionistes, a vegades amagant mesures sanitàries per protegir economies.

Per altra banda l'eliminació total de barreres aranzelàries no dibuixa l'evolució real del capitalisme depenent de les zones. EUA, Taiwan i Mali representen diferents estrats en l'evolució del capitalisme, per tant crec molt discutible que hi hagi una forma única de solucionar els problemes i de tenir creixement. No hi va haver un sol model de socialisme, per què n'hi hauria d'haver un de capitalisme?

Jo crec que epr determinats productes hi ha d'haver aranzels: productes de luxe( me refereixo a luxe mediambiental) de Nova Zelanda, transportats en avió amb la contaminació que això suposa. El combustible és un bé escàs i contaminant, hem de premiar el seu malbaratament? Crec que hem de primar els productes de la nostra zona, per equilibri mediambiental.

Sincerament, hi ha països amb economies tan poc desenvolupades que estan més aprop del bescanvi que d'una S.A., en aquests casos és impensable i immoral dir que un propietari d'un ramat de cabres a Uganda pot competir amb un productor de llet d'Itàlia i que en un món globalitzat podrà col.locar els seus productes a totes les estanteries de Londres.

També crec que l'agricultura és un sector imprescindibe que s'ha de protegir a Catalunya i la UE, no ens podem permetre el luxe d'una economia d'escala depenent totalment de producció tan llunyana i susceptible de les inestabilitats de la zona. Una guerra a Ghana ha de provocar que ens quedem sense blat per fer pa a Reus?

La meva crítica sobre el proteccionisme agrícola a la UE i EUA recau en què hi ha altres sectors de l'economia que no estan tan protegits. Jo sempre te poso l'exemple del tèxtil, perquè afecta al negoci familiar. Al País Valencià (la València dels prodigis peperos)han tancat desenes de fàbriques tèxtils fins que la UE ha posat límits a la importació de productes de la Xina. A vegades es posa com a excusa la defensa dels interessos dels consumidors, sense oblidar que un treballador sense feina no és consumidor ni és res.

Jo dic que el tracte que es dispensa a l'agricultura, a vegades s'hauria de tenir amb altres sectors, més oblidats i també molt estratègics. S'ha de protegir i promocionar l'agricultura, però també altres tipus d'indústries. Éstic a favor d'un lliure mercat, però sense que això suposi perdre excessius llocs de treball, economia de subsidis i manca de renovació tecnològica. Al nostre país tenim un exemple prou clar amb la indústria del vi: qualitat, competitivitat i promoció

dimarts, 1 de gener de 2008

Dos memes pendents

Porto molt de temps desconnectat del meu bloc, a això li hem de sumar un dels caps d'anys més penosos dels últims anys: tancat a casa a 39 de febre. És curiós perquè sempre me trobo amb febre quan arriben dates senyalades, tantes calefaccions i aires condicionats me maten.

Bé, anem per feina, tinc dos posts pendents de companys de la blocesfera contesto el primer sobre què ha de ser un bloc i l'altre sobre els blocs en general:

Contestaré un un sol punt: Un bloc ha de ser el que el que el seu administrador vulgui, ara bé, no ha d'oblidar que va dirigit a uns lectors, sino és un diari. Per això crec que els posts han de ser com més breus millors, concrets i visualment atractius, però que sense el continent sobresurti al contingut. A partir d'aquí la resta ja està en mans del blocaire.

Meme 2:

Com vas saber l'existència dels blogs?


Deu fer uns 4 ó 5 anys, a través de revistes de suplements de cap de setmana dels diaris, però el boom va ser deu fer dos anys quan qui més qui menys se'n va obrir un


Digues 5 blogs que segueixes diàriament

Cesc Bonet
Jaume Renyer
Jordi Molinera
Oriol Vázquez
Alejandro Fernández

Ets lector anònim d'algun bloc?


Tots som, en la mesura que els nostres IP no ens delatin, lectors anònims, però afegeixo que alguna vegada he estat comentarista anònim

Alguns autors que et generin especial simpatia.


Quim Amorós
Cesc Bonet
i per amistat: Jordi Molinera, Jordi Rofes

Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?


Crec que amb tots, alguns me'ls he trobat de festa a Salou i són bastant catxondos

Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?


Sens dubte, l'Oriol Vázquez, està supercatxes

T'has enamorat mai d'algun blocaire?


No


Estàs satisfet amb el teu bloc?

No gens, es molt soso però prometo arrenjar-lo properament


Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
:

No li passaré la pilota a cap, això dels memes és una putada