dimecres, 31 d’octubre de 2007

Deixo anar una pregunta

Seguint el raonament que en López Tena es fa en un article:

Quin benefici en treu Catalunya de continuar formant part d'Espanya?

dilluns, 29 d’octubre de 2007

article de Javier Ortiz

2007/09/15 El Mundo

El abrazo del oso

El todavía presidente de la Ejecutiva del PNV, Josu Jon Imaz, ha gozado de muchas simpatías en los círculos políticos y periodísticos de Madrid. El establishment capitalino no ha parado de elogiar tanto su temperamento apacible y discreto como algunas de sus opciones políticas más características, en particular su firmeza frente a la izquierda abertzale y su predisposición al acuerdo con las fuerzas políticas predominantes en el Estado.
El fenómeno no ha sido del todo novedoso. Los que escapamos al tan común mal de la desmemoria recordamos que hubo un tiempo en el que también Xabier Arzalluz mereció grandes alabanzas en los mentideros capitalinos por su «realismo» y su «sentido de Estado» (ahí están las hemerotecas para demostrarlo). Bastó con que, guiado por los mismos objetivos y sin alterar en nada su estilo, cambiara de política de alianzas y se alejara de los grandes partidos españoles para que pasaran a catalogarlo como un ayatolá, un iluminado, un fanático peligrosísimo.

El asunto resulta así de sencillo: para algunos, quien favorece sus intereses es estupendo; quien los contraría, un canalla. Esa es la lógica de nuestros liberales y demócratas de toda la vida.

El problema es que se trata de un recorrido de ida y vuelta. Porque en el campo del nacionalismo vasco hay mucha gente que razona a la inversa, de modo que aquel que recibe los aplausos del ente abstracto denominado «Madrid» resulta automáticamente sospechoso de ser un mal defensor de la causa propia.

Lo cual no deja de tener su sentido para quien considera que las relaciones entre Euskadi y el Estado son contradictorias, ya vea el asunto desde un bando o desde el otro. Se supone que, si tú haces bien tu trabajo de opositor, el de enfrente tiene que mirarte con tirria, y que si el de enfrente te mira bien, es que estás haciendo mal tu trabajo de opositor. No otra es la razón por la que los integrantes de los círculos dirigentes de la Villa y Corte le tienen tanta ojeriza a Ibarretxe. Y es por ello mismo por lo que el lehendakari cuenta con tanto prestigio en el campo nacionalista vasco.

Josu Jon Imaz ha sido víctima -en parte: hay más razones- de eso que los rusos llaman «el oso amigo». Dicen los rusos que no hay nada más peligroso que ganarte el cariño de un oso: se empeña en manifestarte su aprecio, te da un abrazo y te parte el espinazo.

Si la política española no adoleciera de la falta de finezza que la caracteriza, los interesados no harían el oso de manera tan llamativa. Cada vez que tienen delante a alguien que creen que les conviene, se empeñan en abrazarlo efusivamente a la vista de todo el mundo. Es un error.

Claro que si Imaz no se hubiera colocado tan peligrosamente cerca de los osos (y de los madroños, ya de paso), lo mismo podría haberse escapado de su abrazo mortal.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

De racisme i altres coses

Ja sé que l'anécdota que explicaré ara és molt antiga, però co mque es veu que ara és el tema de moda, fins que passi de moda, i en sigui un altre (bullyng, dones maltractades) Els temes passen però els problemes continuen, però la indignació ha d'anar acompanyada d'un fet de moda.

Deu fer u nany i mig vaig viure la següent situació:

Estava esperant el tren per tornar a Tarragona a l'estació de Gràcia de Barcelona, mentre ma mare comprava unes revistes jo estava esperant-me per on hi ha les barreres per entrar. Llavors sento com un dels vigilants comença a escridassar a una dona, me giro i veig que és una dona magribí amb un nen de dos anys als braços. El vigilant, de la companyia de vigilància li comença a dir "mora de mierda", "anda y cállate" i la dona se li torna, amb això una altra dona magribí surt en la seva defensa i apareix un altre vigilant que li demana els papers, el primer vigilant li diu "Ésta que va a tener papeles, ni ná!" "i l'altre "qué se vaya a su país, hombre". Amb tot això, les dones marxen. Ma mare torna i me pregunta què passa. Jo li dic fent gestos eloqüents que el tio s'ha tornat boig i que és un impresentable. El primer home me veu i se'm acosta i me pregunta xulescament (ho faré com un diàleg):

Vigilant 1 (V1): Perdone caballero, tiene usted algún problema?
Gerard (G): Pues sí, mi problema es usted y su actitud.
V1: Pero tu qué te has creído! Tu n osabes lo que me ha dicho.
G: Me da igual lo que le ha dicho, usted represnta el orden aquí y su trabajo es mantener el orden y no perderlo
V1: Pero se ha cagao en España!
G: Pero en su placa pone VIGILANTE DE SEGURIDAD ( i li senyalo i toco la placa)
V1: Usted a mi no me toque! quién se ha creido que es
(arriba el company, vigilant 2: V2)
V2: pero tu que problema tienes chaval, si tanto te gustan los moros haces una ONG o te los llevas a tu casa.
G: yo no he dicho que me gusten los moros, pero usted no le puede hablar así a una mujer que va con un niño pequeño.
V2: Si no eres abogado que te callas, porque si no no puedes poner una denuncia.
G: Pues sí que soy abogado, y aunque no lo sea eso que dice no es verdad
V1: Pues identificate
G: yo no me tengo que identificar delante de usted y no estoy colegiado ( ni era llicenciat, és clar)
V2: Esto es suplantación de personalidad y vamos a llamar a los mossos para que te detengan!
G: Oigan ésto no es suplantación de personalidad porque yo no ejerzo.

Amb tot això mentre parlo me miro les butxaques i no portava el DNI, perquè mai el portava a sobre, i penso que si vénen els mossos i els denuncio se'm pot muntar un pollo que ni a les 10 de la nit hauré acabat, així que els hi dic: miren señores yo em voy, i mentre m'interpel.len vaig marxant.

Quan vaig arribar a casa vaig enviar un correu-e a Renfe dient què havia passat i me van dir que això era competència d'ADIF, i a Adif me van dir que en prenien nota i prendrien les mesures oportunes. D'això fa mes de dos anys i encara espero que me diguin alguna cosa

diumenge, 21 d’octubre de 2007

L'adéu d'un mestre

Quan a l'adolescència me''n vaig adonar que ja no podria ser futbolista professional, vaig decidir que la meva professió seria la d'historiador. Al B.U.P. tenia molt clar que volia estudiar història, història, història. Però en el meu camí s'hi va interposar una mala professora d'història que va convertir la meva passió en una fòbia i vaig canviar l'elecció. Vaig tardar molt de temps en tornar a agafar un llibre d'història. Si, a dia d'avui, m'agrada i he tornat a deborar llibres històrics és gràcies a Juan Antonio Cebrián, el conductor del programa d'Onda Cero "La Rosa de los Vientos". Avui diumenge, en Juan Antonio ha mort. Ha estat a l'edat de 41 anys d'un atac de cor.

Quan l'Àlex Gracia, de Tarragona Ràdio, m'ha enviat el missatge amb la noticia no m'ho podia creure. La Rosa de los Vientos és un programa de ciència i història de culte a la ràdio ibèrica. He passat molts caps de setmana sense sortir per la nit, fins que vaig tenir el primer MP3, escoltant el seu programa. Fa pocs mesos vaig tenir l'oportunitat de poder parlar amb ell en una connexió telefónica al programa amb el qual col.laboro a Tarragona ràdio (el Boira) i vaig poder mostrar-li la meva gratitud per les grans nits passades i com amb els seus "Pasajes de la Història" ens feia reviure pasatges ja passats. Juan Antonio Cebrián i tot el seu equip feien un programa brillant, esperem que això continui, encara que la seva presència física ja no hi sigui. Jo puc fer molts agraïments a Cebrián, però el primer, i més important, gràcies a ell vaig tornar a recuperar una passió passada i m'ha fet recuperar l'amor pel nostre passat, des d'un punt de vista crític. Ell ens explicava història lluny de dates i llocs sense sentit, posava cara i imatge a la Història, per tot això: GRÀCIES JUAN ANTONIO

dimecres, 17 d’octubre de 2007

S'ha acabat el xollo!

Avui, seguint l'exemple del company Carrillo, parlaré de futbol. Per la blocesfera tarragonina n'hi ha uns quants de futboleros, però a vegades parlem massa de política: avui vull parlar de futbol, de Maradona.

Per edat, l'era maradoniana me queda una miqueta lluny, quan Maradana va acabar amb la seva carrera futbolística per la droga, jo tenia 10 anys. Des de la seva retirada oficial, se'n han venut uns quants nous maradones: Aimar, D'alessandro, Gallardo, Riquelme, Ortega, Verón, Tévez...i altres que no han arribat a ser res, com Fernández a l'Espanyol o Almeida. Els intermediaris i clubs argentins s'han forrat gràcies a l'interès en trobar un nou Pelusa. En el moment que un futbolista jove argentí despuntava i mostrava una mica de talent i se li adjudicava l'adjectiu, de el nou Maradona, el seu preu pujava 10 milions d'Euros. Des d'Argentina deien: "El nou Maradona" i el seu preu és triplicava.

L'altra versió, per futbolistes que per posició no jugaven al mateix lloc ens els venien com "l'afillat de Maradona", "Maradona està boig pel seu futbol", aquest seria el cas de Crespo, Palermo, Schelotto (el dolent i el més dolent). Però a Argentina el xollo s'ha acabat, ja tenim el nou Maradona, ja no podran col.lar-nos saldos a preus estratosfèrics (Saviola), ja tenim el nou Maradona: MESSI. El futbolista del segle XXI, endarrera es quedaran Cristiano Ronaldo, Kaká o Sneijder. El problema que tenim és que els argentins poden tenir tots els defectes del món, però tenen un màrqueting per vendre'ns peles a duro, a partir d'ara totes les joves promeses que vindran d'allí ja no seran el nou Maradona, seran el nou Messi. Per sort, aquest ja és nostre

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Sensació d'estafa

Reconec que de jovenet sentia una certa admiració pel nacionalisme basc, per la seva capacitat de lluita i resistència per mantenir la seva identitat. No vaig tardar massa en adonar-me de què era el MLNV (com va anomenar-lo Aznar), un teixit totalitari i sectarique es dediquen a arruinar la vida dels qui maten i les seves families, i que no els tremola la mà d'enviar centenars de joves a podrir-se més de 20 anys a presons calentant-los el cap.

Ideològicament el nostre partit es troba molt proper a Eusko Alkartasuna, encara que crec que és Aralar el partit que es podria assemblar més a la ideologia d'ERC. De totes formes ja fa temps que la basquitis m'ha desaparegut i crec, sincerament que el nacionalisme basc ens fa més mal que bé a l'independentisme català. En les ocasions que he anat al País Basc i he parlat amb gent del PNB i EA, tinc la sensació que això de la independència no s'ho creuen massa, estan més interessats en mantenir la corda tensada amb el govern espanyol per mantenir l'Status Quo, que és mantenir el PNB ad eternum al poder, que per iniciar un procés real cap a l'autodeterminació. En els últims temps Ibarretxe ha fet dues mostres de força enfront l'Estat: el Pla Ibarretxe i el Referèndum, crec que igual que el Pla Ibarretxe, el Referèndum quedarà oblidat al calaix del Lehendakari. Els empresaris bascos no estan interessats en la independència, a ells, el sistema actual de concert ja els està bé, els dóna pràcticament la independència sense que els espanyols tinguin la sensació que Espanya "se parte". El País Basc pagarà només 1.500 milions d'euros els pròxims 5 anys. Mentrestant a nosaltres en seguiran xuclant la sang.

Una altra cosa que no m'agrada de la basquitis és que és una relació no recíproca: Aquesta solidaritat que sempre mostrem amb qualsevol fet que succeeix al País Basc no és bidireccional, nosaltres correm per solidaritzar-nos amb ells quan no els deixen fer referèndums, portem Ikurriñes als estadis i manifestacions, però això no succeeix al revés, poques banderes catalanes veuràs al País Basc portades per bascos, ni se solidaritzaran perquè ens retallin l'Estatut. Jo crec que l'independentisme català és, a dia d'avui, més madur i seriós que qualsevol de les propostes que ens pugui fer el Lehendakari: El nostre procés d'autodeterminació ha de ser propi i diferent.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Molt professional

Una de les coses que demostra que l'Estat espanyol ha entrat plenament en el Top Ten de les democràcies occidentals és la professionalització de les estructures dels partits. No entraré a debatre si aquesta professionalització és bona o és dolenta. Personalment crec que és bona, uns bons professionals en els partits fan que les polítiques proposades siguin més interessants. Després de la Segona Guerra Mundial Europa i EUA van experimentar un creixement econòmic i social sense precedents, en bona part, gràcies a "animals polítics" de primera línia: Brandt, González, Churchil, Khol i Thatcher. Polítics amb qui pots estar d'acord o desacord, però polítics amb majúscules. Avui en dia, tenim una situació política estable, més o menys (això serà el tema del pròxim post). Uns partits professionalitzats i un líders polítics de perfil baix. Aquest diumenge el diari el País tenia un article sobre els assessors dels partits. En la majoria dels casos són sociòlegs, politòlegs, advocats, economistes, psicòlegs, publicistes o directors de cinema i altra gent de la mala vida. Doncs bé, avui en dia, que la política està més professionalitzada és quan la participació és més baixa. Els partits polítics ens van gastar un fotimè en campanya electoral per mobilitzar a un 59% de la població. El nivell de debat polític espanyol i el nivell d'idees i de contingut és pèssim, el debat fa "cagar". Els polítics no parlen o debateixen: borden. Si això succeís a Espanya fins a un cert punt me seria indiferent, tot i que al ser, encara, una part de l'Estat m'afecta aquest nivell de Salsa Rosa; però això ha contaminat la política catalana rebaixant el nivell polític al pèssim mirall en el qual ens trobem ara. Ja no es pretén aportar idees per guanyar, sino buscar les debilitats del rival per desgastar-lo. Jo et desgato a tu i tu me desgastes a mi. Fixeu-vos que la nit electoral ja no es diu qui ha guanyat, si no qui s'ha desgastat menys. Ja no comptem els vots guanyats si no els vots perduts. Si fòssim una empresa privada ja hauríem fet fallida

Tants assessors i experts que l'únic que fan és llegir les enquestes i les tendències per al final acabar dient frases com: "hem d'aturar el PP", " el PSOE trencarà Espanya", "ERC només busca les cadires" "CiU es vendrà al millor postor" "IU són un comunsites, rojos assassins", "ICV són uns pijos que van d'esquerres". Home. jo no sé massa de política, però si al final són aquests els missatges que es repetiran fins a la sacietat no calen tants assessors. Jo recomanaria que enlloc de passar-se el dia llegint a Gramsci, Adam Smith, Kaplan o Chomski, que surtin al carrer i escoltin a la gent. Quan de temps fa que un assessor del PSOE o ICV no trepitja una fàbrica, o un del PP o CiU que no tene cap nòmina a qui pagar? També crec que els periodistes busquen el titular i parlar de nòmines i impostos no ven diaris. He anat a rodes de premsa i mítings de partits on s'han sentit coses força interessants i després veure amb desesperació com el periodistes només reflexen l'anécdota o el que s'ha dit de passada donant-li categoria de titular. Això és desesperant.



També és cert que molta gent critica que no es fan debats de contingut, però quan hi ha contingut, i no carnassa, canvien de canal, però això és una minoria. A França, fa cinc anys no va anar a votar ningú, però en les últimes eleccions hi ha hagut debat de fons i la gent s'ha apassionat i han anat a votar.

A Catalunya hi ha hagut una participació irrisòria i el govern encarrega un estudi per saber què ha passat, estudi que es llegiran els experts i en treuran conclusions que portaran al mateix lloc que estem ara. Ens esperen 6 mesos horribles, de debat polític espantós i sense contingut, sortirà el Doberman i no parlarem de res.

Ja us ho dic ara, penso passar dels discursos polítics i veure només Futurama i futbol. Sort que tenim una societat amb més seny del que sembla i el dia 12 d'octubre enlloc de fotre's a òsties a la Plaça Sant Jaume se'n van a anar a fer cues de 2 hores a Port Aventura. Sort que la societat ha girat l'esquena als polítics. Però no ens enganyem ja fa molts anys que vam ser nosaltres qui els hi vam girar.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

El govern de Bush pressiona per evitar que el congrés reconegui el genocidi armeni

Me pregunto si això és una mostra del liberalisme i la lluita per la llibertat d'alguns governs nordamericans? És el compromís amb la democràcia i la llibertat? Com deia Hitler: A qui li importen els armenis? Ja en sabem a uns a qui no l'importen, bé, millor a dos.


Tem que la resolució tingui conseqüències sobre els interessos dels Estats Units al Pròxim Orient
Quan falten poques hores perquè la comissió d'afers exteriors del congrés dels Estats Units voti una resolució sobre el genocidi armeni, en el qual van morir un milió i mig de persones a mans de les autoritats turques, alts càrrecs de l'administració Bush exerceixen pressió perquè la massacre no sigui qualificada de genocidi. Tant la secretària d'Estat, Condolezza Rice, com el secretari de Defensa, Robert Gates, han advertit de les conseqüències que tindria sobre els interessos geopolítics nord-americans al Pròxim Orient.

Els Estats Units tenen bases estratègiques a Turquia per volar cap a l'Irac i l'Afganistan i temen que, amb una declaració simbòlica sobre el genocidi armeni, el govern turc, que sempre ha negat l'existència del genocidi, decideixi de tancar aquests centres.

El mateix Robert Gates ha explicat que el 70% d'avions de càrrega nord-americans que es dirigeixen a l'Irac passen per Turquia. I el mateix passa amb un terç del fuel que fan servir les tropes nord-americanes desplegades en aquell país.

Per part del govern turc, Egemen Bagis, estret col·laborador del primer ministre Recep Tayyip Erdogan, ha dit que farà tot el possible perquè els Estats Units no cometin un 'error històric'.

El genocidi armeni va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial, entre el 1915 i el 1917.

Jo no se parlar catala!

Estic escoltant la ràdio on diuen que Catalunya Ràdio vol tornar a contractar a l'escriptora uruguaia Rossi: se l'acomiada per incompetent i se la recontracta, tot i que continua sent incompetent. M'explico: Jo sóc de formació turística, a la carrera ens feien estudiar dues llengües, jo vaig triar anglès i francès, i tenia l'opció de fer alemany a l'EOI. Quan he anat a buscar feina o he treballat a qualsevol hotel de la Costa Daurada o a atenció al client a Port Aventura m'han demanat 5 idiomes: català, castellà, anglès, francès i alemany o rus. Quan he dit que només parlava 4 idiomes m'estarrufen el nas i me diuen: "d'acord te contractem tot i que no saps rus o alemany". Per qui no ho sàpiga, un recepcionista cobre entre 900 i 1200 euros al més treballant 50 hores setmanals 6 dies a la setmana. Molts argentins i uruguaians han d'aprendre català si volen deixar de servir cerveses a la plaçaca de la Font i treballar en un altre lloc. He treballat amb rusos i rumanesos que en 1 any parlaven català per vendre samarretes a Salou. Però es veu que per treballar i cobrar, molt bé, dels diners públics de tots els catalans, amb el castellà vas que xutes! No oblidem que Catalunya Ràdio neix per promocionar el català. Us imagineu algú que portés 30 anys vivint a Burgos i no parlés bé el castellà? Si jo treballo en un hotel i no parlo anglès o alemany no me contractaran o me fotran al carrer. Però es veu que a aquesta senyora que ha demostrat que és una mala professional perquè ha estat incapaç de parlar bé una llengua vehicular de l'empresa que li paga, no la podem acomiadar, al contrari l'hem de posar a l'Olimp del Déus i de les víctimes del nacionalisme. Damunt li hem de demanar perdó. Per cert, jo he hagut d'estudiar rus perquè els clients de l'Est han augmentat i si no me quedaré sense feina aquest estiu. Jo puc parlar com vulgui i aprendre les llengües que vulgui o que no vulgui. Si només parlo català o castellà seré un mal professional i només podré recollir amaques a la platja, no podré ser ni cambrer, o en els millors dels casos com a bon monolingë o bilingüe, ser President del govern espanyol o de la Generalitat. Ara que si només parlo castellà puc treballar tranquilament a Catalunya Ràdio i tornar amb tots els honors. Dic que Rossi és incompetent com a contertuliana perquè és incapaç de parlar amb la llengua de qui li paga. Mentrestant per ser administratiu en una empresa te demanen una llicenciatura, cinquè d'anglès a l'EOI, un MBA i una estada d'un any a Anglaterra. Però sobretot a la Rossi defensem-la no fos cas que hagués d'aprendre més d'una llengua i hagués de deixar de ser tertuliana per ser dependenta al Corte Inglés! Us imagineu anar a buscar feina per una empresa que és anglesa i parles 10 cops al dia amb Londres, i els teus companys són anglesos i tu només parles català i te queixes si t'acomiaden?Doncs això és el que fa la Rossi.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Diada de les agressions

No sé si ho haureu notat, però primerament demanar disculpes per tenir el bloc desactualitzat tants dies.

Ara que ha passat un mes des de la Diada Nacional, vull fer unes valoracions. La Razón, l'únic còmic a Espanya que surt diàriament, titulava a la seva portada com "La Diada de las agresiones" el seu resum-valoració de la Diada a Catalunya. Com a bons periodistes, els companys de La Razón han agafat l'anécdota i l'han pujat a la categira de notícia. Evidentment que hi van haver agresions i insults, però me pregunto si mereixen, si la Diada en general, mereix un titular com aquest. Tot això m'ha fet pensar en les agressions que patim els militants d'ERC i els seus locals des de fa anys.

- El mateix dia de la Diada, un militant de JERC-Tarragona va ser agredit mentre esperava l'autobús per anar a veure el Nàstic a Palamós perquè portava una estelada. Els elements espanyolistes que el van agredir portaven una bandera espanyola i li van robar l'estelada.

- El mateix dia de l'atemptat de l'11-M a Madrid, durant les hores que a l'Estat ens pensàvem que havia estat ETA, i no Al-Qaeda, qui havia posat les bombes (això a la BBC ja ho deien a les 12), totes les seus dels Països Catalans d'ERC estaven vigilades per la policia per por a agressions i ràtzies ultres.

- La seu d'ERC, fa anys, va intentar ser atacada en alguna ocasió.

-Al País Valencià, les seus d'ERPV i els Casals Jaume I són continuament atacades, destrossades i els seus militants vexats i golpejats per elements espanyolistes.

- Alguna vegada m'he sentit insultat per persones que no compartien les meves idees perquè portava una samarreta reivindicativa o una estelada.

La llista d'agresions i vexacions és inacabable. El problema que potser tenim és que no tenim premsa afí. El que és cert, però, és que quan és produeix alguna agressió al PP o PSOE tots hi hem de córrer a condemnar-ho, només faltaria: ho condemno ara i quan calgui. Però quan sóm ERC, o fins i tot ICV, qui patim les agressions es corre un vel als mitjans com si no hagués passat res.

Us imagineu que hagués passat si l'11-M l'hagués fet ETA i s'haguessin atacat seus d'ERC?. Us imagineu si algun sonat hagues atacat laa seu d'ICV a Tarragona o al Balart pel que va dir de la mesquita? Els mateixos que havien provocat i incitat amb les seves declaracions l'agressió, la condemnarien.

Les agressions es produeixen a totes les parts, però potser és que algunes mereixen més la pena de reproduir-se als mitjans d'ordre com la Razón, i a vegades, la Vanguardia o el País.

Per finalitzar, agraeixo que es condemnin els fets, però sincerament, de condemnes no viu l'home, preferiria que no es produissin, per cap de les bandes.