divendres, 31 d’agost de 2007

Que hem fet malament?


Els últims dies estic llegint blocs de molts companys meus. El to del debat està pujant i crec que es pot crispar en pocs dies. Es fan acusacions sense proves i tirant la pedra i amagant la mà. No portem ni 100 dies de govern municipal i qui més qui menys ha demanat la dimissió d'algú. Després ens preguntem per què la gent ha deixat d'anar a votar. Voleu dir que a algú, fora dels militants dels partits polítics els interessa algunes coses que s'estan dient sobre PP, PSOE, ERC, CiU o ICV? Només cal que agafem alguns posts dels últims dies i en tindreu una part de la resposta. S'acusa els partits de moltes coses: des de l'anécdota de manca d'educació, passant per coses poc étiques a supòsits delictius. Quin nivell senyors. El "I TÚ MÉS!!!" s'ha instal.lat als nostres blocs, i encara falten 5 mesos per les generals, d'aquí a poques setmanes ningú podrà llegir els nostres blocs perquè seran infumables.

Així que des d'aquí faig arribar una proposta: hem d'escriure un post on diem tres coses que creiem que el nostre partit hagi fet malament en els últims tres anys. Només poso tres condicions:

1. Ha de ser una cosa actual, no s'hi val en parlar de coses de fa més de tres anys. Perquè perd la gràcia.

2. Han de ser coses en l'àmbit local o català. Madrid i les seves seus centrals queden molt lluny.

3. Han de ser coses que s'hagin fet realment malament. La fórmula "defectes que es converteixen en virtuts" no seran vàlids. Allò de: el nostre problema ha estat voler el millor per Catalunya, hem pecat d'innocents, sempre hem pensat en Tarragona, no seran vàlids.

Recordeu, és un exercici d'autocritica, per tant llanço la proposta, qui s'hi apunta?

dissabte, 25 d’agost de 2007

Pobresa a Catalunya


Llegeixo a l'e-notícies d'avui: El Govern ha reconegut que "el 17,2% de la població de Catalunya es troba per sota del llindar de risc a la pobresa", segons una resposta parlamentaria de la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila. Aquest nivell de pobresa al territori s'extreu a partir dels ingressos anuals per persona, situats en 7.470 euros a l'any. Aquest percentatge va baixar cinc dècimes en un any, del 2004 al 2005.

És una notícia que no me sorprèn, només cal anar pel carrer i veure com en el últims 5 ó 6 anys el nombre de gent pobra o que sembla més deixada (no per moda, si no perquè no poden comprar-se roba ni anar a la perruqueria) és molt més alt. Me sorprèn perquè moltes feines que s'ofereixen en pàgines com infojobs per poc superen aquest llindar, i ho puc assegurar, jo fa 2 anys vaig treballar per 606 euros al mes. Per mi no era cap problema, jo vivia amb ma mare i no tenia més despeses; però hi havia molta gent que estava emancipada però havia de compartir pis amb altra gent o tenir altres treballs. Si en els joves és penós, en la gent gran és dramàtic amb pensions molt més minses.

Quan llegeixo això i vaig per zones desafavorides de Tarragona o m'endinso en el paradís bohemi del Raval ( ja no parlo de Sant Cosme o Can Tunís) veig enormes bosses de pobresa, gent tirada pel carrer, beguts o drogats, homes i dones grans que amb prou feines poden comprar quatre bajoques per dinar i joves treballant per 700 euros al mes perquè ningú els hi va dir "no deixis de treballar i buscat un ofici", perquè no hi ha més feines. Jo me'n ric dels mileuristes! Suposo que diuen mileuristes perquè en el paradís socialdemòcrata que ens han fet creure que vivim les nostres consciències no ens permeten pensar que hi ha gent que cobra menys.

Per això me fa molta gràcia quan la gent viatja als Estats Units i diuen: A América hi ha molts pobres, hi ha molts contrastos, des de gent vivint al carrer a multimilionaris. Coi, han descobert la maionesa! No hi ha pobres a Barcelona? No hi ha gent que s'ha forrat venent pisos a Tarragona i tenint 10 pisos llogats i vivint de renda? El problema no és que a Catalunya i Espanya hi hagi pobres, sino que això succeeix en un estat social, en un estat on en teoria paguem impostos perquè això no succeeixi. Ja ho sabem que als EUA hi ha pobres, però allí no tenen un xiringuito d'assistència social tan ben muntat com el nostre, el seu és només per casos extrems, però fins i tot el percentatge de fills de classes pobres que acudeixen a la universitat amb beca és superior al nostre.

No entraré a dir quin model és millor o pitjor perquè sincerament no me veig capacitat per fer-ho i no és el tema del post, però no pot ser que veiem la palla a l'ull del veí i no la viga al nostre. Aquí paguem uns impostos perquè aquestes coses es corregeixin. Me nego a sentir que el nostre és un estat social i no puguem solucionar ni això. Ja no m'imagino que deu passar en temes com l'educació, sanitat i investigació. Els governants tenen la obligació de crear riquesa i evitar el major nombre de situacions de risc que es puguin. Per això estem en un estat social.

P.D: la imatge és de Cuba

dilluns, 20 d’agost de 2007

Solidaritat?


L'estiu és l'època dels camps de treball, milers de joves occidentals acudeixen a països del tercer món a participar en camps de treball o campanyes solidàries. Les estades solen durar entre 1 mes i 3 mesos. Durant aquest temps els joves col.laboren en projectes per millorar la vida de la gent més desfavorida. Però realment ajuden a aquesta gent? A primera vista sí. Però fem números.

- Un viatge anada tornada Barcelona-Managua de l'1 i 30 d'octubre: 901 Euros
- Manutenció mentre estem allà (més o menys): 2Euros x 30 dies 60 Euros
- Betzina transport: 30 Euros
- Equipatge i roba que premem de viatge: 100 Euros
- Vacunes i hores de treball dels metges que t'atenen (més o menys) 100 Euros
- hores de treball dels formadors del viatge i altres imputs (+ o -) 100 Euros

En Total: 1291 Euros com a mínim


Segurament me deixo alguna cosa. Hem de tenir en compte que el PIB de Nicaragua segons Wikipefia és més o menys de 3300 $ l'any. Crec que un mestre o un pedagog a Nicaragua no deu cobrar més de 3000 Euros l'any.

Jo crec que les persones que van un mes a ajudar a Amèrica Llatina ho fan amb bones intencions, però de bones intencions no es viu. Amb el que costa l'estada un cooperant un mes (sense comptar que es fa més turisme que una altra cosa) podríem pagar 6 mesos de salari d'un cooperant nadiu, crearíem un lloc de treball i seria algú que comprèn la cultura del país i integrat a la comunitat.

M'explicava un amic de Madagascar que una vegada va anar a Moçambic, i si vas per la carretera te trobes molts edificis abandonats: són hospitals, escoles...que han deixat abandonats ONG europees. Quan un projecte finalitza se'n van, però les necessitats continuen. Ell deia que com a mínim els missioners cristians es quedaven a les dures i a les madures.

Això sense comptar el fet que algunes ONG's practiquen un neocolonialisme occidental, extrapolant valors nostres i "ensenyant-los" els valors familiars. No sé, però si fas números fa pensar

dilluns, 13 d’agost de 2007

Recomana 7 llibres

En espera de tenir temps per enllestir el Meme que me van encarregar, en faig un més fàcil. He de recomanar 7 (+ 1, meu) llibres. Doncs, aquí van:

1. Memòries d'Adrià; de Marguerite Yourcenar

2. Tròpic de Càncer; d'Henry Miller

3. La Xava; de Juli Vallmitjana

4. Éban; de Riszard Kapuscinski

5. Estatuts, aeroports i ports de peix al cove; de Ramon Tremosa

6. La conxorxa dels enzes; de J.K. Toole

7. Històries de Sant Petersburg; de Nikolai Gógol

+ 1. Desgràcia; de J.M. Coetzee

dijous, 9 d’agost de 2007

L'assemblearisme d'ERC


Tothom sap que ERC és un partit essencialment assembleari. Des de molts partits polítics d'organització leninista (PSOE, ICV, PP, CiU...) es critica l'assemblearisme com si d'una olla grills es tractés. Abans de continuar m'agradaria fer un aclariment:: no és un assemblearisme total, és a dir, encara que es vulgui ridiculitzar, no ens reunim en assemblea per comprar folis o bolígrafs. El nostre és un assemblearisme que funciona per prendre decisions importants, per marcar pautes, línies polítiques i orientacions organitzatives, però que no gestiona el dia a dia, per això es tria una executiva. És cert que l'Assemblea té molt de pes i si la militància no està d'acord en determinades línies es reorienta.

Doncs bé, això és el que es critica a ERC, se'ns critica que som un partit amb democràcia interna, on una persona és un vot i on tots els militants poden ser escoltats. Com podem defensar la democràcia a la societat i, en canvi, criticar la democràcia dins els partits? És que potser els partits polítics no són els màxims representants del pluralisme democràtic?

Quan dic que la majoria de partits estatals són leninistes me refereixo a la seva organització bolxevic: una élit o direcció que marca pautes, i només si ets un bon jan pots entra-hi. Són organitzacions perfectament verticals. Quan la militància (la gent que treballa i paga quotes) expresa opinions internes se'ns diu que això es un girigall, senyors crec que el problema no el tenim nosaltres si no les seves organitzacions.

Reconec que el resultat electoral en l'àmbit naciona,l tot i que no és dolent, no ha estat el desitjat, hem crescut per sota l'esperat, però en política i economia a les empreses se les valora per tendències. Si fem un gràfic de l'evolució d'ERC els últims 20, amb pujades i baixades, som l'únic partit que té una tendència a l'alça i crec que en bona part es deu al sistema assembleari. M'explico:

A la majoria de partits quan pateixen una derrota electoral, les seves direccions tanquen files i es justifiquen, no assumeixen la derrota, es reafirmen en els plantejaments que els han portat a perdre el poder. No poden dir: ens hem equivocat, perquè assumirien un error i potser algú demanaria el seu cap. Mireu el PSOE, no va assumir la seva derrota i van perdre 4 anys més en disputes internes pel poder, el mateix els passarà al PP, enlloc de ser crítics i pensar que potser han fet alguna cosa malament, es reafirmen en plantejaments falsos per no assumir culpes (l'11-M). Ja us ho dic ara: tornaran a perdre i llavors hauran de fer la catars, llavors correm-hi totsi. Tothom demanarà el cap i faran un canvis que s'haguessin hagut de fer 4 anys abans (molt il.lustratiu l'exemple del PSOE amb Borrell i Almunia).

Els militants d'ERC captem del nostre votant el malestar i el fem arribar a qui toca. Hem tingut un debat força interessant sobre els resultats electorals, s'ha escoltat al militant. Hem fet un debat intern immediat, cosa que no succeix en altres partits més monolítics ideològicament i que funcionen de dalt a baix. On enlloc de fet critica constructiva es dediquen a justificar-se i passar-se la patata calenta.

Potser no és l'essència de la democràcia: una persona un vot?

dilluns, 6 d’agost de 2007

El canvi climatic no es un tema d'ideologia

A casa meva sempre diem que una noia no pot estar una mica embarassada: o s'està embarassada o no s'està embarassada, però no pots estar-ho una miqueta. Crec que el mateix passa amb el canvi climàtic provocat per l'home. Existeix o no existeix, no és una qüestió d'ideologia. Sóc de dretes i per tant el canvi climàtic no existeix; sóc d'esquerres i el canvi climàtic és inevitable. Això perdoneu-me, però ho trobo una tonteria. Estem parlant de ciència (no de socialisme científic) i la ciència, fins a dia d'avui, es basa en dades empíriques. El que no trobo lògic és que si ets d'una determinada ideologia busquis la informació que te la justifica. Me fa molta gràcia quan sento periodistes, polítics, tertulians parlant del canvi climàtic. Què coi sabran ells? Estic segur que darrera de determinades posicions dels científics hi ha interessos econòmics i ideològics. És un tema complex, però me dóna la sensació que a dia d'avui la ciència està bastant contaminada per la política. EL think tanks neoliberals es passen el dia esbombant notícies sobre la falsedat del canvi climàtic. Qui hi ha al darrera que hi estigui interessat. Els think tanks d'esquerres (els pocs que hi ha) parlen sobre la pujada de temperatura. És evident que si existeix un canvi climàtic t'hauràs de replantejar la base del teu creixement econòmic i de l'energia utilitzada...però això ja és un altre debat. Si us plau, deixem treballar als científics i deixem d'adaptar les conclusions científiques als nostres interessos polítics i econòmics.

divendres, 3 d’agost de 2007

Resposta a Cesc

Ho he fet com a post meu perquè se m'havia fet molt llarg


Sí que crec que existeixen els no nacionalistes, però jo diria que són més anacionalistes. En el cas del País Basc crec que la diferència entre nacionalistes espanyols i bascos és clara, el que passa és que uns s'amparen en la Constitució i els altres en els furs i drets històrics. No crec que una persona que es defineixi com a constitucionalista sigui un no nacionalista. Al cap i a la fi, jo també sóc constitucionalista, però català. Al món hi deu haver més de 70 països democràtics amb les seves respectives constitucions. Vols dir que quan la rosa Díez o el Mayor Oreja es defineixen com a constitucionalistes, parlen de la Constitució de Bèlgica, o la Sudafrica o la de Canadà? Jo crec que ells es refereixen a la Constitució espanyola. No pots ser constitucionalista i prou (això ho deixo pels professors de dret Constitucional). Si el País Basc es separés d'Espanya i fés la seva pròpia constitució aquests constitucionalistes s'ho continuarien afirmant.

Us diré una cosa que pot semblar impossible: al món la majoria de països democràtics, fins i tot EUA, no tenen com a norma bàsica la Constitució espanyola, sí, ja sé que sembla una barbaritat, una cosa de folls. Però és cert: cap més democràcia té com a text principal la Constitució del 1978....Agafem aire i recuperem-nos garratibats i corpresos. Déu meu! no tenen la Constitució espanyol i sobreviuen, a vegades molt millor que nosaltres! És que Mayor Oreja defensa la Constitució de la República Txeca?

Una persona pot ser no nacionalista però crec que el número de no nacionalistes declarats és inferior als que s'hi anomenen. En la majoria dels casos són gent que la seva situació nacional està normalitzada i no se n'adonen, ara bé, posem a un que s'afirma no nacionalista amb un país normalitzat en una situació anormal i minoritzada...llavors veurem què es considera. És molt fàcil dir-se no nacionalista quan la teva consciència de pertenença està normalitzada.

Per cert, jo no me conmsidero nacionalista, i la gent que me coneix ho sap. Jo sóc un català que vull viure en un país normal com Holanda o Espanya. Jo me considero d'esquerres, vull que Catalunya se separi d'Espanya i que crei un estat social i democràtic. Sota el principi de la igualtat. Però sincerament el fet que des de fora sigui vist com a nacionalista i amb això m'etiquetin tampoc me treu la son, al cap i a la fi entraria en els paràmetres de la definició del que és un nacionalista. Però a mi me fa més gràcia el que me deien la gent que me coneixia a Granada i me presentava a algú

-Éste es Gerard, és catalán: pero catalán, catalán, eh? (Existeix la versión catalán cerrado, però aquesta no se sol dir a la cara de l'interessat)

dimecres, 1 d’agost de 2007

Euskadi


La gent del País Basc està farta de la violència i de les actituds sectàries i totalitàries de Batasuna. Després d'una treva de més d'un any i sense morts la gent s'ha acostumat a sortir pel carrer i viure en normalitat, és per això que la ruptura de la treva ha causat un desencís entre els sectors nacionalistes bascos i nacionalistes espanyols d'Euskadi. És per això que els hi vull desitjar tota la sort i que com diu la cançó de Reincidentes: "callar las armas no es renunciar a ser un pueblo libre a ser un pueblo más."

Hi ha una frase de no sé qui que diu "parlar és el que fan els pobles civilitzats quan han fet servir totes les altres opcions".