dissabte, 25 d’agost de 2007

Pobresa a Catalunya


Llegeixo a l'e-notícies d'avui: El Govern ha reconegut que "el 17,2% de la població de Catalunya es troba per sota del llindar de risc a la pobresa", segons una resposta parlamentaria de la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila. Aquest nivell de pobresa al territori s'extreu a partir dels ingressos anuals per persona, situats en 7.470 euros a l'any. Aquest percentatge va baixar cinc dècimes en un any, del 2004 al 2005.

És una notícia que no me sorprèn, només cal anar pel carrer i veure com en el últims 5 ó 6 anys el nombre de gent pobra o que sembla més deixada (no per moda, si no perquè no poden comprar-se roba ni anar a la perruqueria) és molt més alt. Me sorprèn perquè moltes feines que s'ofereixen en pàgines com infojobs per poc superen aquest llindar, i ho puc assegurar, jo fa 2 anys vaig treballar per 606 euros al mes. Per mi no era cap problema, jo vivia amb ma mare i no tenia més despeses; però hi havia molta gent que estava emancipada però havia de compartir pis amb altra gent o tenir altres treballs. Si en els joves és penós, en la gent gran és dramàtic amb pensions molt més minses.

Quan llegeixo això i vaig per zones desafavorides de Tarragona o m'endinso en el paradís bohemi del Raval ( ja no parlo de Sant Cosme o Can Tunís) veig enormes bosses de pobresa, gent tirada pel carrer, beguts o drogats, homes i dones grans que amb prou feines poden comprar quatre bajoques per dinar i joves treballant per 700 euros al mes perquè ningú els hi va dir "no deixis de treballar i buscat un ofici", perquè no hi ha més feines. Jo me'n ric dels mileuristes! Suposo que diuen mileuristes perquè en el paradís socialdemòcrata que ens han fet creure que vivim les nostres consciències no ens permeten pensar que hi ha gent que cobra menys.

Per això me fa molta gràcia quan la gent viatja als Estats Units i diuen: A América hi ha molts pobres, hi ha molts contrastos, des de gent vivint al carrer a multimilionaris. Coi, han descobert la maionesa! No hi ha pobres a Barcelona? No hi ha gent que s'ha forrat venent pisos a Tarragona i tenint 10 pisos llogats i vivint de renda? El problema no és que a Catalunya i Espanya hi hagi pobres, sino que això succeeix en un estat social, en un estat on en teoria paguem impostos perquè això no succeeixi. Ja ho sabem que als EUA hi ha pobres, però allí no tenen un xiringuito d'assistència social tan ben muntat com el nostre, el seu és només per casos extrems, però fins i tot el percentatge de fills de classes pobres que acudeixen a la universitat amb beca és superior al nostre.

No entraré a dir quin model és millor o pitjor perquè sincerament no me veig capacitat per fer-ho i no és el tema del post, però no pot ser que veiem la palla a l'ull del veí i no la viga al nostre. Aquí paguem uns impostos perquè aquestes coses es corregeixin. Me nego a sentir que el nostre és un estat social i no puguem solucionar ni això. Ja no m'imagino que deu passar en temes com l'educació, sanitat i investigació. Els governants tenen la obligació de crear riquesa i evitar el major nombre de situacions de risc que es puguin. Per això estem en un estat social.

P.D: la imatge és de Cuba

23 comentaris:

Hurtis ha dit...

Gerard,

L´Estat no ha de crear res, sino garantir la igualtat d´oportunitats per tothom i crear un marc estable amb la competència de Defensa, Seguretat i Justicia. Res més. La riquesa la crea la societat, el individu, no l´Estat. L´Estat ha de ser -si vol ser just- neutral en moral i en economia. La pobresa, i no és casualitat, la crea l´estatalització, exemple: Cuba, URSS, Corea del Nord i la corrupció a l´Àfrica.

Anònim ha dit...

Hola Gerard

ja tinc ganes de coneixe't, ens veiem avui al sopar

ja tengo ganas de conocerte, nos vemos en la cena

el notari

Gerard Castells ha dit...

Hola notari,

què tal? no pots venir al sopar, la teva identitat seria descoberta!

Bé, allà tú...ens veiem...sabrem qui ets. Dóna una pista de com aniràs vestit

Gerard Castells ha dit...

P.D: me pots escriure en catlà només que també el conec

Gerard Castells ha dit...

Però, per què sempre poseu exemples que no han funcionat? Hi ha molts exemples on l'Estat es capaç de mantenir una forta inversió social i continuar el creixement: poso com a exemple Dinamarca, Noruega. Àfrica no és un bon exemple perquè l'Estat no existeix.

Joan Blas ha dit...

Molt bé, Gerard,

Aquest és el Gerard d'esquerres que jo coneixia. No facis cas de l'hurtis. Es veu que ell va viure a l'Anglaterra del segle XIX (on l'Estat només tenia competència en Defensa, Seguretat i Justícia "burgesa"). Les conseqüències tots/-es les sabem: Jornades de treball de més de 40 hores a la setmana, explotació infantil, enfermetats laborals... Aquest és el paradís liberal que voldrien que tornéssim. No s'adonen que, com deia Bakunin, llibertat sense igualtat és misèria i explotació. Per cert, el problema que hi ha a l'Àfrica no és d'estatalisme, sinó de tot el contrari: d'estats febles que no es poden imposar als "senyors de la guerra" ni a les multinacionals, que compten amb pressupostos molt més grans que els d'aquests països. Res, Gerard, que no et venguin la moto. Visca la socialdemocràcia i Suècia (i les dones sueques)!

Hurtis ha dit...

Estimats senyorets d´esquerres:

Primer: als Païssos nórdics... té majoría la dreta, el que vol dir que el model socialdemocrata ha arribat a la seva fi. Per cert, si ha durat molts anys al nord d´Europa ha sigut perquè són païssos rics en recursos com el petroli, llavors és més fàcil que hi hagi més per repartir. L´any passat quan vaig estar a Noruega... recordo el local on l´Estat té el monopoli de l´alcohol: Vinmonopolet. Les begudes són les més cares d´Europa, això us sembla bé? Vinga va, el que passa és que us fa por competir a una societat lliure.

Tondo Rotondo ha dit...

Aquí la societat civil ha anat per davant de l'estat en matèria de serveis socials des de sempre: mireu sinó com l'Església -amb institucions com Càritas, però sobretot amb el que històricament s'engloba dins de les "obres caritatives"- o les ONG en general -la mateixa Creu Roja, per exeple-.

Ara bé l'estat de dret i la societat del benestar amb que s'omplen la boca els nostres polítics requereix una aposta forta cap a l'acció social, potenciant els serveix socials i l'educació. I és aquí on discrepo dels neoliberals, doncs penso que l'estat ha de garantir uns mínims de benestar per a les persones. I no parlo de les vacances termals que alguns landers alemanys paguen als treballadors anualment, no... parlo de temes tant bàsics com que a tarragona hi hagi una casa del transeunt pública, per citar un exemple que demostra que -actualment- aquest servei només s'oferta des d'entoitats privades, en aquest cas religioses.

Cesc ha dit...

Joan Blas, pots dir més frases tòpiques? Diria que no. Defensar l'estat liberal és defensar EUA i Australia i no el Londres victorià. El que has dit és igual d'estupid com si jo acusés al Gerard de stalinista pel sol fet de defensar l'estat social.

Gerard, em va agradar coneixet i parlar amb tu. Un socialdemòcrata exemplar.

Hurtis ha dit...

Gerard, Cesc i... J. Blas,

M´agrada que la gent prengui la paraula Socialdemocrata en compte de Socialista, ja que vol dir -almenys una mica- que contempla la paraula Socialista com no bona.

Cesc, els que ens acusen de defensar aquell segle deu ser que encara tenen el cap en aquella época, que com a totes va tindre coses bones i dolentes; jo em quedo amb la Revolució industrial abans que amb la de "guillotina" francesa.

J.Blas, per què no deixes el tòpics fòra i recomanes/dones arguements una mica més sólids?

Joan Blas ha dit...

Benvolguts "neocons", per alusions respondré a les vostres afirmacions de creient neoliberal:

1. Normalment els que us autoproclameu neoliberals no ho sou pas, o millor encara, només ho sou pel que fa al terreny econòmic. En efecte, molt parlar de les bondats del mercat, però després negueu tot avenç en els drets civils (matrimoni homosexual, dret a l'avort, etc.), socials (lluita contra la temporalitat temporal) o nacionals. En definitiva, sou conservadors i punt (deixeu-vos de romansos).

2. La llibertat que defenseu no és tal, sinó privilegi (que no és el mateix). Us ompliu la boca del dret dels pares a portar els fills a un centre privat si volen. Em sembla molt bé. El que no es val és el voler que els centres concertats pel que fa al dret d'ajuts pretenguin ser igual que els públics i pel que fa als deures, privats. No és moral (i contrari a la llibertat del pares dels nens que van a centres públics i que tenen dret a un ensenyament de qualitat) que als centres estatals hagin d'assumir tota la immigració i la canalla amb problemes socials o psicofísics, i els concertats, res de res. Per tant, llibertat, sí; igualtat d'oportunitats per a tots, també.

3. Històricament, està demostrat que les polítiques socialdemòcrates van evitar que Europa Occidental caigués en mans del comunisme soviètic. El major èxit del segle XX ha estat portar la classe treballadora a la classe mitjana. Demanar, com feu a vegades, treure la Seguretat Social és voler posar en perill la cohesió social i llençar de nou als obrers a actituds extremes i desesperades.

4. Finalment, el neoliberalisme agafa el pitjor del marxisme i el feixisme. El que em repugna més d'ell és la seva visió materialista i bestial de la Història i de l'ésser humà. Avui, tots ho sabem el neoliberalisme és l'enemic número u de la família (al convertir-la en una màquina de consum i hedonisme sense fre), les cultures minoritàries i el Medi Ambient.

CLD ha dit...

joan blas, primer de tot, el segle XIX va durar, com tots, cent anys: parlar de les condicions de la classe obrera al XIX és molt imprecís, perquè durant l'últim terç van millorar molt, i no fou gràcies al intervencionisme estatal, sinò malgrat aquest. Precisament tens l'exemple dels Estats Units, on sempre ha hagut una classe mitjana, sense necessitat un sector públic com l'europeu.
Segon, a l'Àfrica, els senyors de la guerra i les multinacionals estan a l'ombra del poder polític, s'aprofiten clarament de dictadures corruptes, i si hi hagués un Estat fort però que respectés el lliure mercat (no són coses incompatibles, ben al contrari) tot canviaria.
Tercer, la llibertat sense valors és molt precària, perquè ella mateixa és un valor. Per això els liberal-conservadors estem en contra de que és llençi tota tradició per la borda, caient-hi en un relativisme que sempre ha beneficiat al despotisme, no pas a la llibertat.
Quart, els liberals estan en contra dels centres concertats. O públics o privats (a més hi ha altres fórmules, com el xec escolar i el homescholing).
Cinquè, les polítiques socialdemòcrates no van evitar res, sense elles el nivell de vida europeu haguès estat molt més alt. Qui va evitar que caiguessim al comunisme foren els Estats Units i la seva dissuasió nuclear, dexiem-nos de històries.
Sisé i últim: "el neolibealisme agafa el pitjor del marxisme i el feixisme" (!!), etc. Veig que al final tens tu també una veta conservadora ("hedonisme sense fre"). Jo crec que a la família qui li fa més mal és un Estat que preten substituir les seves funcions, fent innecessària la responsabilitat individual. Aquesta és la única vertadera forma de protegir el medi ambient i el que calgui, no esperar que papà Estat vingui sempre a salvar-nos. En quant a la "visió materialista i bestial", etc, llegint això si que he al.lucinat. Aquí em quedo sense paraules.

Anònim ha dit...

ja deia jo qe aquest home de la foto no em sonava...

Gerard Castells ha dit...

Hola Hurtis,

està molt bé que diguis que la gent s'ha de currar el seu futur i tot això, jo estic a favor de què l'Estat no sigui paternalista i subsidiari (per subsidis), però també és molt fàcil defensar el valor de l'esforç quan hem nascut en situacions més o menys privilegiades. Al Gran gatsby dieun: abans de jutjar a algú altre, pensa que no tothom ha tingut les mateixes oportunitats". Aquí cap hem nascut a La mina o a Sao Paulo en una fabela, per tan lo de Self-made man deixe-m'ho per les biografies de Thatcher i Jesucrist. jo he conegut molta gent més intel.ligent que jo i que tu, però no han tingut les oportunitats de fer res a la vida perquè a la primera asignatura que van suspendre a la seva vida els seus pares els van fotre a treballar marcant-lis una part de la seva vida, i que consti que això no és paternalisme. és la realitat, no ho justifico, però per això crec en la igualtat d'oportunitats: és Vidal-Quadras una persona intel.ligent? No en tinc cap dubte, però no més que molt gent que he conegut a la vida i que no han tingut les seves oportunitats.

Per què dius que l'Estat només ha de tenir competència en defensa, seguretat i justicia? Per què poses aquest límit i un altre?

Lo de senyorets t'ho pots estalviar, és sexista, prefereixo senyor.

Dius que a Noruega les begudes alcoholiques ón cares? I els salaris?, i els lloguers i l'educació, Com que les begudes són cares el sistema és dolent? Les societats es valoren globalment. Si a Pakistan les begudes fossin més barates seria un millor model? No agafem l'anécdota per fer-ne la norma.

Si us plau, hurtis no siguis tan condescendent amb la gent, que jo sàpiga no has empatat amb ningú en aquesta vida ni has fet res excesivament interessant com per dir a altres persones que tenen por a la vida, En quin ambient marginal has nascut tu i on has arribat a la vida per jutjar la vida de gent que ni tan sols coneixes?

Gerard Castells ha dit...

hola Carlos,

lo de que a finals del segle XIX van millorar les condicions de vida és cert relativament: és com allò de mi marido aun me pega però no tanto...no fotem, agafa qualsevol llibre d'història de dret laboral i veuràs que el 1865, crec, hi va haver una llei que es va dir de la cadira: consistia en què allà a on hi hagués una dona embarassada treballant hi hauria d'haver una cadira perquè si puguessin asseure... 20 minuts!!!! Això no ho pots negar va ser per la lluita obrera, una cosa és que siguis liberal, però el que no pot ser és que negueu una realitat, si no us acabeu convertint en el mateix que els socialistes científics que tan critiqueu, teniu la mateixa visió del món tancada que té un lenninista, molts liberals us acabeu convertint en Sant Paus econòmics. En esencia els liberals sou tan intransigents, dogmàtics i prepotents com un leninista.

Dieu que el vostre referent és la revolució industrial i no la francesa...però oblideu que la revolució industrial anglesa va ser possible per les condicions polítiques que dos segles abans havia produït una altra Revolució.....la anglesa...que va ser tan o més sagnant que la francesa i també van matar el seu rei...no tornem a agafar la història com ens interessa!

sobre la situació d'Àfrica te recomano un llibre de Riszard Kapuscinski que es diu Éban i parla dels seus anys a Àfrica...i a Etiopia d'Estat més aviat poc.

On poses el límit en què és liberal i què conservador? A mi això me fa gràcia. Espero que siguis conservador de cintura en amunt i liberal de cintura en avall

És cer que EUA va evitar a la segona guerra mundial que els sovietics invaissin Europa occidental, però a partir de 1947 hi ha democràcia en tots els països occidentals, menys Espanya i Portuagla i Grècia més tard. que jo sàpiga el P Comunsita era quasi bé majoritari a França i majoritari a Itàlia...i havia eleccions democràtiques, per tant els comunistes haguessin pogut arribar al poder per les urnes...i si es va evitar va ser perquè els estats van començar a fer polítiques socials

Gerard Castells ha dit...

Polñitiques socials fetes des de la dreta...gaullistes i democràtacristians

Gerard Castells ha dit...

Hola tondo Rotondo,

tens raó, és cert que algunes polítiques socials s'han de revisar, no pot ser que algunes persones visquin 10 anys de Benestar Social, aquí falla alguna cosa, però perquè el sistema tingui alguns desajustaments no s'ha de descartar del tot. D'acrod en tú, l'educació és bàsica, eprò també els seveis d'atenció a les persones grans....les grans víctimes i els més dèbils de tots

Joan Blas ha dit...

Benvolguts, "neocons" de nou,

Permeteu-me començar amb una frase que sempre m'ha encantat de Madamme Roland tot just abans de ser guillotinada a la Revolució Francesa: "Oh, llibertat! Quants crims s'han comès en nom teu". Espero que això us faci reflexionar sobre el fet que fins i tot en nom dels millors ideals es poden cometre les pitjors barbaritats (fins i tot pel zel a la Llibertat).

Anant al nus del meu escrit, anteriorment no m'he sabut expressar bé quan he afirmat que va ser gràcies a la socialdemocràcia que l'Europa occidental es va salvar del comunisme soviètic. Em referia a les polítiques intervencionistes, fossin dutes pel partit o règim que fos (des de la socialdemocràcia sueca o alemanya, passant pels règims feixistes com el de Franco o la democràcia cristiana d'Itàlia). Així, els Estats Units van sortir del "crack" del 29 gràcies a les polítiques actives en l'economia de Roosvelt i el seu "New Deal". Curiós, oi?

No us enganyeu. El que va evitar la revolució va ser justament el fet que la classe treballadora entrés a la societat de consum: el 600, el televisor, tres menjades al dia, una setmaneta a Benidorm... Què va ajudar en això? Evidentment, una Seguretat Social obligatòria, el salari mínim interprofessional, un sistema fiscal just i redistributiu, etc.

En el fons, no ens enganyem, l'extrema esquerra té tota la raó en odiar a la socialdemocràcia. Va aconseguir parar la caiguda del Capitalisme.

CLD ha dit...

Això de que l'intervencionisme estatal ha estat el salvador del capitalisme és un dels grans mites progressistes. És fals. El New Deal de Roosevelt el que va a aconseguir és allargar més una crisi que es va produir, no com a conseqüència del "capitalisme salvatge", sinò per unes polítiques monetàries errònies (és a dir, per culpa de l'intervencionisme). I a Europa, tot l'aparell del sector públic el que ha fet és disminuir el nivell de vida que es podría haver assolit amb menys impostos i menys regulacions. I el nivell de vida ha estat el que ha salvat al capitalisme. En quant a les condicions de la classe obrera, hi ha una cosa anomenada progrés, que fa que condicions que abans semblaven tolerables, ara les veiem com tot el contrari. Però el motor d'aquest progrés no han estat les reivindicacions sindicals, sinó l'augment general de la riquesa. Els sindicats l'únic que aconseguiexen, amb les regulacions que imposen, és augmentar l'atur, per tant dificultar la redistribució de la riquesa que tant pretenen ser els seus màxims defensors. Si l'atur es redueix al mínim tècnic, els treballadors ho tenen més fàcil per demanar millores, els contractadors es veuen obligats a competir per obtenir els seus serveis. Això si, les organitzacions patronals també em semblen contràries al lliure mercat, no crec que els empresaris siguin els millors defensors d'aquest, al contrari, sempre que poden, cerquen "chanchullos" amb l'administració per a fugir del joc de la competència. Els pitjors enemics del capitalisme són grans grups econòmics que viuen a l'ombra del poder polític i financien la sorollada antiglobalització per tenir distretes i controlades a les forces d'oposició, mentre ells venen armament a les dictadures d'esquerres i dretes sense cap problema. Obriu els ulls d'una vegada, seudoprogressites del món!!

JB ha dit...

Cld?

És veritat els sindicats no han aconseguit mai res. Només petites cosetes sense "importància": com les 8 hores diàries de treball, el salari mínim interprofessional, la seguretat social obligatòria, el mes de vacances, el dret de vaga, el dia i mig de descans setmanal... És veritat. Són del tot "innecessaris". Encara rai que hi ha gent "avançada" com vosaltres i el vostre Aznar que amb el seu "Decretazo" volia millorar les condicions de la classe treballadora.
Cld, et proposo una cosa... Enlloc d'estar tot el dia llegint porqueria "neocon"i anant a jugar tenins amb "pijeras" perquè no treballes una setmana, només una setmana, a un Mc Donald's, a un Tele Pizza, a Port Aventura, a correus, a una obra, al camp... Potser tocar la realitat et farà canviar la manera de pensar tan tancada i sectària

CLD ha dit...

Tot això que tu dius, la setmana de 40 hores, etc, es podia haver aconseguit sense sindicats -i sense patronals, per descomptat. He intentat explicar-ho, encara que reconec que aquí no hi ha prou espai.
Ho sento, però no he jugat mai al tenis, no soc un gran esportista, a pales a la platja i gràcies. Treballo 52 hores a la setmana en un comerç i la meva dona treballa a la neteja d'oficines, tot el que tenim és una hipoteca i un Peugeot 306. Això sí, la meva gran afició és llegir, i això, entre d'altres experiències, m'ha fet evolucionar des del marxisme de quan tenia 20 anys al meu liberalisme d'ara que en tinc 39.
Mai m'he relacionat amb pijos. Potser hauria de conèixer algun, per "tocar la realitat", com tu dius, perquè suposo que ells també són part de la realitat. Però no tinc gran interès, la veritat.

jordi martí font ha dit...

Em quedo parat de la colla d'ultraliberals (immobilistes de cap excepte en l'àmbit econòmic) que s'apunten a fer comentaris a un bloc tan interessant com aquest. És un símptoma dels amics que tens, dels coneguts o de l'"altra" gent d'ERC? Perquè el que dius tu ho trobo ben lògic i bo però això dels comentaris, fa pena. Es nota que alguns mai han hagut d'arronsar l'esquena...

Josep (sl) ha dit...

Amb un millor increment del recurs de la generalitat es podrien fer més coses si tinguensim el nou finançament, però no el tenim.
Sobre el primer comentari de l'hurtís estic basicament d'acord. La sobreintervenció de l'estat es fre a la inversió privada, què és la què genera riquesa.
Com més unificadora i més igualadora és la pressió de l'estat menor és el incentiu a guanyar més.