dijous, 13 de desembre de 2007

La crosta nacionalista

Així és com des del PSC s'està intentant crear un debat sobre la reforma, o replantejament de què ha de ser TV3. Potser falta memòria, però vull recordar als senyors del PSC, PP i C's que TV3 neix amb una voluntat de televisió nacional, de promoció de la llengua catalana i la seva cultura, incloent la cultura i l'àmbit cultural dels Països Catalans.

El PSC no accepta que des de la Corporació no se'ls deixi del tot bé, a mi m'agradaria saber què volen dir amb això. TV3 ofereix informació, doncs si a dia d'avui generen més noticies els senyors Mas i Carod, doncs han de sortir més ells a la tele, si el senyor Montilla té més mandra a sortir a la tele, perquè no és capaç de generar informació i Carod- Rovira sí, entenc lògic que se li doni més cobertura a Carod.

El debat sobre la crosta nacionalista me recorda un altre debat que el PSC utilitzava a forma d'excusa durant els governs Pujol. EL PSC sempre parla de la Catalunya real, la Catalunya real per aquí, la Catalunya real per allà. Quan Pujol guanyava elecció darrera elecció deien que això era un accident històric. CiU s'ha pensat sempre que Catalunya era la seva Masia particular, i el PSC es creu ara que és el pati del darrera de la casa. Senyors del PSC, encara que els sembli impossible hi ha una Catalunya real, tan real com la seva i que no és socialista, tan real és la Catalunya d'Olot com la de La Cava, tan real és la de Cornellà com la de Perpinyà. Si el que volem és que tv3 deixi de ser una televisió nacional per ser una televisió amb la visió del món (és a dir Espanya) del PSC-PSOE digueu-ho clarament. El PSC, com li passa a tots els partits grans, també CiU i PP peca a vegades d'aquesta visió del món, es pensa que la seva visió del món és la real i la resta són desviacions, o errors. Gent no madura o enganyada. Com que és motl difícil d'explicar en un post que no sigui massa llarg, posaré un exemple:

Un dia parlava amb un professor/a de la meva facultat i parlavem de Catalunya, nacionalisme i esquerres, abans de continuar dir que el professor/a és l'arquetip de esquerranós/osa de saló que és socialista de saló i no mou un dit per lluitar per la igualtat. Doncs parlavem del "was and When" quan de sobte me diu: l'altre dia me ve a classe un noi marroquí i me porta a la carpeta una enganxina amb una estelada i que hi diu independència". La reflexió que li va fer a l'alumne va ser: Home, una cosa és que t'integris, però això ja és passar-se!!

Passaré per alt el nivell de la reflexió, però al personatge només li va faltar afegir: Una cosa és que t'integris, i votis PSC, i parlis català de forma folklòrica, però que t'integris tant i votis una opció nacionalista! això és passar-se!

Per sort la Catalunya real és més rica que això.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Com n'és de fàcil ser de dretes!!!

Encara que últimament no escric massa al meu bloc, si que continuo passejant-me per la blocesfera, principalment tarragonina, Després de llegir els blocs dels autoanoments liberals conservadors, a partir d'ara els anomenaré dreta, no com a forma despectiva si no com a definició clàssica, me ve al cap aquest pensament. A dia d'avui el pensament de dretes és el dominant, els socialistes ja no són socialistes perquè no són anticapitalistes, vivim en una era on el pensament "con" viu una segona joventut d'or després de l'época Reagan, tot i que crec que en pocs anys es pot girar a causa dels canvis en les relacions uqe es produiran per un col.lapse de les formes energètiques clàssiques (/econòmicament parlant).

Però no parlaré de filisofia política i teoria econòmica, faré un debat més de carrer.En molts blocs se'ns acusa a la gent d'esquerres de progres trasnochados, infantilisme, buenismo, hipocreisa, immaduresa, falta de cultura política, decimonònics, stalinistes, cínics i moltes altres coses. La gent d'esquerres hem de ser, no només bons ciutadans i bons pares de familia, si no que hem de ser herois, o millor encara: sants!

Hem de comprar-nos roba, o intercanviar-la, que no sigui feta amb explotació, hem de voler prosperar, però sense ser rics, ni de familia rica ni pretendre crear empreses amb treballadors a qui pagar i esdevenir rics. No podem comprar cotxes cars, ni vacances cares, bé no podem anar de vacances a llocs exòtics fora de rutes dels touroperadors si no volem que se'ns acusi de turisme revolucionari. Per Nadal no podem comprar, ni veure en excés, tot i que no podríem celebrar el Nadal si no el solstici d'hivern.

No podem pretendre prosperar econòmicament, hem de condemnar tots els actes de terrorisme, violència, si diem que cap persona és il.legal se'ns acusa de viure en llocs on no hi ha immigració i si vivim en llocs amb immigració és per esnobisme. No podem portar els nostres fills a col.legis privats i només podem anar a la pública. Si no condemnem la dictadura cubana ens diuen totalitaris il.lusos amb tentacions burgeses revolucionàries, si estem a favor de l'avort com a dret ens acusen d'infatificidi i si estem en contra de les armes i la pena de mort ens diuen bambis i estatalistes. Hem d'anar amb transport públic a tot arreu.

Ara bé, la gent de dretes pot ser creient o no, podne portar bons cotxes i bona roba, o decidir portar-la tota de mercat, és poden enriquirir fins a límits immorals o com a mínim sospotisos per aconseguir en una sola vida. Poden portar als seus fills a col.legis privats, i si els porten a col.legis públics, o han estudiat en col.legis públics ho vendran com una mostra de selfmade man. Poden defensar dictadures salvatges com Aràbia Saudí per interessos econòmics i quedar-se tan amples, poden jusitficar cops d'estat a Veneçuela i dir que és una mostra de defensa de la llibertat. Poden passar-se segles sense condemnar dictadures que van col.laborar amb l'Alemanya nazi, poden fer negocis amb Líbia i dir que és pel bé d'Espanya.

Ells ho poden fer tot, enriquir-se i/o ser solidaris, poden tallar boscos sencers amparant-se en què el canvi climàtic no és tal, però en canvi l'esquerra hem de ser Santificats en vida, no només ser d'esquerres, hem de ser estoics.

Però qualsevol persona que es defineix com a liberal conservador es pot permetre el luxe de dir que ell vol la supressió de l'Estat però no aprimant-lo gens ni mica en els seus anys de govern, comprar-se un cotxe, una casa i un armari (full equip) i hotels cars.

Què fàcil és ser de dretes, oi? que quedi clar que utilitzo clixés que molts no me crec ni els generalitzo a tota l'esquerra i dreta, però en termes generals agafa diferents sensibilitats que es poden identificar amb determinats debats i comentaris que es poden trobar a la blocesfera

dimecres, 21 de novembre de 2007

de la ignorancia i la indiferencia

He estat uns dies desconnectat per motius acadèmics. primer unes reflexions dels últims dies i després un meme que tinc pendent:

1. Curiós debat el que s'ha mantingut a la blocesfera entre chavistes i joancarlistes sobre qui tenia raó i qui no. Sincerament, en aquest cas els dos van estar pèssims, oblidant que són caps d'estat i s'han de comportar, el rei va fer el ridícul perjudicant els interessos econòmics de l'Estat i Chávez va estar lamentable sense callar. L'únic que va estar a l'alçada va ser Zapatero i ha estat el més criticat. Recordem que Chávez ha dit de Bush que fa olor a sofre i li diu sempre de tot i EUA continua fent negocis amb Veneçuela, i molts bons negocis!

2. Lamentable el neocolonialisme europeu d'algunes ONG que actuen a Àfrica imposant-los els nostres valors. Segrestant nens per salvar-los: Centenars d'ONGs treballen a Àfrica i el continent segueix sense aixecar cap...que s'ho facin mirar, quina part hi ha de treball de debò i quina part són vacances solidàries?. Molta gent fa una gran feina al territori però no es veu enlloc, els herois anòmis com sempre són els més efectius. Quan l'OMC instarà a que es treguin els aranzels perquè Àfrica pugui sortir de la misèria?

3. Penós el paper del PSC i molt tèbia i messella la resposta de la resta de partits amb el caos de Renfe. Us imagineu si la crisi s'hagués fet durant un govern del PP?

3.1 Preocupant la supeditació de la política catalana als interessos dels partits espanyols i més concretament del PSOE. A Catalunya se'ns rifaran sempre: el PP mai serà una partit gran a Catalunya i el PSOE hi té una parceleta de vots, qui és preocuparà dels resultats a Catalunya? un no guanya mai i l'altra hi té un regne taifa. Si els partits nacionalistes no treballen plegats més seriosament això és can pixa. O això o un PP més fort, però mentrestant perquè s'han de preocupar els socialistes?

4. Preocupant la situació de l'educació a Catalunya: alguns models pedagògics han estat nefastos per les classes populars. El que les classes populars necessitem és bàsicament poder competir en igualtats de condicions, en la mesura del que sigui possible, amb les classes acomodades, i això només s'aconsegueix sent més exigents. La classe obrera no es pot permetre el luxe que els seus fills es dediquin a jugar al parxís a classe. L'escola pública necessita més recursos i que els mestres que són ineptes se'ls pugui separar de l'ensenyament. Els erros dels metges estan al cementiri. Els errors de pedagogs i professors estan a un fast food.

5. Excitant la situació i vida interna d'ERC els últims temps, molt de debat i molta participació de la militància, per fi hi torna a haver discussió d'idees.

6. Desconcertant el discurs de l'Artur Mas sobre la refundació del catalanisme. tot i que apunta moviments dins CDC, no s'ha atrevit a dir res i per no dir-ho tot ha acabat dient el mateix que sempre, però un primer pas interessant per un possible govern més endavant.

7. Previsible el paper que ha pres l'Alejandro Fernández a l'Ajuntament de Tarragona, esdevenint l'autèntic cap de l'oposicó, amb un CiU que encara no sap on va i criticant-ho tot.

8. Esperpèntic el paper del jutge de l'audiència Nacional amb la declaració en català dels joves acusats de cremar fotos del rei espanyol. Ignora que l'Audiència nacional es un òrgan amb jurisdicció a tot l'Estat i no és un jutjat de 1a instància, per tant hom pot fer la declaració amb qualssevol de les llengües oficials. Això me recorda l'acudit de: saps quin és el colmo de la ignorància i la indiferència i l'altre li contesta: ni ho sé ni m'importa

dilluns, 5 de novembre de 2007

Des d'Estats Units, amb amor

Què consti que no sóc un antiamericà furibund, jo crec que hi ha moltes coses de la societat americana que hauríem d'adaptar i que els envejo. Però aquest anunci m'ha arribat al cor: No se sap mai quan poden tornar els anglesos a recuperar el que creuen que els pertany. Enjoy it!

http://www.liquidgeneration.com/Media/Videos/Viral_Videos/Stupid/The_Back_Up/

També podeu trobar més informació a la següent pàgina: http://www.the-backup.com/

Res és suficient per defensar la familia

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Deixo anar una pregunta

Seguint el raonament que en López Tena es fa en un article:

Quin benefici en treu Catalunya de continuar formant part d'Espanya?

dilluns, 29 d’octubre de 2007

article de Javier Ortiz

2007/09/15 El Mundo

El abrazo del oso

El todavía presidente de la Ejecutiva del PNV, Josu Jon Imaz, ha gozado de muchas simpatías en los círculos políticos y periodísticos de Madrid. El establishment capitalino no ha parado de elogiar tanto su temperamento apacible y discreto como algunas de sus opciones políticas más características, en particular su firmeza frente a la izquierda abertzale y su predisposición al acuerdo con las fuerzas políticas predominantes en el Estado.
El fenómeno no ha sido del todo novedoso. Los que escapamos al tan común mal de la desmemoria recordamos que hubo un tiempo en el que también Xabier Arzalluz mereció grandes alabanzas en los mentideros capitalinos por su «realismo» y su «sentido de Estado» (ahí están las hemerotecas para demostrarlo). Bastó con que, guiado por los mismos objetivos y sin alterar en nada su estilo, cambiara de política de alianzas y se alejara de los grandes partidos españoles para que pasaran a catalogarlo como un ayatolá, un iluminado, un fanático peligrosísimo.

El asunto resulta así de sencillo: para algunos, quien favorece sus intereses es estupendo; quien los contraría, un canalla. Esa es la lógica de nuestros liberales y demócratas de toda la vida.

El problema es que se trata de un recorrido de ida y vuelta. Porque en el campo del nacionalismo vasco hay mucha gente que razona a la inversa, de modo que aquel que recibe los aplausos del ente abstracto denominado «Madrid» resulta automáticamente sospechoso de ser un mal defensor de la causa propia.

Lo cual no deja de tener su sentido para quien considera que las relaciones entre Euskadi y el Estado son contradictorias, ya vea el asunto desde un bando o desde el otro. Se supone que, si tú haces bien tu trabajo de opositor, el de enfrente tiene que mirarte con tirria, y que si el de enfrente te mira bien, es que estás haciendo mal tu trabajo de opositor. No otra es la razón por la que los integrantes de los círculos dirigentes de la Villa y Corte le tienen tanta ojeriza a Ibarretxe. Y es por ello mismo por lo que el lehendakari cuenta con tanto prestigio en el campo nacionalista vasco.

Josu Jon Imaz ha sido víctima -en parte: hay más razones- de eso que los rusos llaman «el oso amigo». Dicen los rusos que no hay nada más peligroso que ganarte el cariño de un oso: se empeña en manifestarte su aprecio, te da un abrazo y te parte el espinazo.

Si la política española no adoleciera de la falta de finezza que la caracteriza, los interesados no harían el oso de manera tan llamativa. Cada vez que tienen delante a alguien que creen que les conviene, se empeñan en abrazarlo efusivamente a la vista de todo el mundo. Es un error.

Claro que si Imaz no se hubiera colocado tan peligrosamente cerca de los osos (y de los madroños, ya de paso), lo mismo podría haberse escapado de su abrazo mortal.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

De racisme i altres coses

Ja sé que l'anécdota que explicaré ara és molt antiga, però co mque es veu que ara és el tema de moda, fins que passi de moda, i en sigui un altre (bullyng, dones maltractades) Els temes passen però els problemes continuen, però la indignació ha d'anar acompanyada d'un fet de moda.

Deu fer u nany i mig vaig viure la següent situació:

Estava esperant el tren per tornar a Tarragona a l'estació de Gràcia de Barcelona, mentre ma mare comprava unes revistes jo estava esperant-me per on hi ha les barreres per entrar. Llavors sento com un dels vigilants comença a escridassar a una dona, me giro i veig que és una dona magribí amb un nen de dos anys als braços. El vigilant, de la companyia de vigilància li comença a dir "mora de mierda", "anda y cállate" i la dona se li torna, amb això una altra dona magribí surt en la seva defensa i apareix un altre vigilant que li demana els papers, el primer vigilant li diu "Ésta que va a tener papeles, ni ná!" "i l'altre "qué se vaya a su país, hombre". Amb tot això, les dones marxen. Ma mare torna i me pregunta què passa. Jo li dic fent gestos eloqüents que el tio s'ha tornat boig i que és un impresentable. El primer home me veu i se'm acosta i me pregunta xulescament (ho faré com un diàleg):

Vigilant 1 (V1): Perdone caballero, tiene usted algún problema?
Gerard (G): Pues sí, mi problema es usted y su actitud.
V1: Pero tu qué te has creído! Tu n osabes lo que me ha dicho.
G: Me da igual lo que le ha dicho, usted represnta el orden aquí y su trabajo es mantener el orden y no perderlo
V1: Pero se ha cagao en España!
G: Pero en su placa pone VIGILANTE DE SEGURIDAD ( i li senyalo i toco la placa)
V1: Usted a mi no me toque! quién se ha creido que es
(arriba el company, vigilant 2: V2)
V2: pero tu que problema tienes chaval, si tanto te gustan los moros haces una ONG o te los llevas a tu casa.
G: yo no he dicho que me gusten los moros, pero usted no le puede hablar así a una mujer que va con un niño pequeño.
V2: Si no eres abogado que te callas, porque si no no puedes poner una denuncia.
G: Pues sí que soy abogado, y aunque no lo sea eso que dice no es verdad
V1: Pues identificate
G: yo no me tengo que identificar delante de usted y no estoy colegiado ( ni era llicenciat, és clar)
V2: Esto es suplantación de personalidad y vamos a llamar a los mossos para que te detengan!
G: Oigan ésto no es suplantación de personalidad porque yo no ejerzo.

Amb tot això mentre parlo me miro les butxaques i no portava el DNI, perquè mai el portava a sobre, i penso que si vénen els mossos i els denuncio se'm pot muntar un pollo que ni a les 10 de la nit hauré acabat, així que els hi dic: miren señores yo em voy, i mentre m'interpel.len vaig marxant.

Quan vaig arribar a casa vaig enviar un correu-e a Renfe dient què havia passat i me van dir que això era competència d'ADIF, i a Adif me van dir que en prenien nota i prendrien les mesures oportunes. D'això fa mes de dos anys i encara espero que me diguin alguna cosa

diumenge, 21 d’octubre de 2007

L'adéu d'un mestre

Quan a l'adolescència me''n vaig adonar que ja no podria ser futbolista professional, vaig decidir que la meva professió seria la d'historiador. Al B.U.P. tenia molt clar que volia estudiar història, història, història. Però en el meu camí s'hi va interposar una mala professora d'història que va convertir la meva passió en una fòbia i vaig canviar l'elecció. Vaig tardar molt de temps en tornar a agafar un llibre d'història. Si, a dia d'avui, m'agrada i he tornat a deborar llibres històrics és gràcies a Juan Antonio Cebrián, el conductor del programa d'Onda Cero "La Rosa de los Vientos". Avui diumenge, en Juan Antonio ha mort. Ha estat a l'edat de 41 anys d'un atac de cor.

Quan l'Àlex Gracia, de Tarragona Ràdio, m'ha enviat el missatge amb la noticia no m'ho podia creure. La Rosa de los Vientos és un programa de ciència i història de culte a la ràdio ibèrica. He passat molts caps de setmana sense sortir per la nit, fins que vaig tenir el primer MP3, escoltant el seu programa. Fa pocs mesos vaig tenir l'oportunitat de poder parlar amb ell en una connexió telefónica al programa amb el qual col.laboro a Tarragona ràdio (el Boira) i vaig poder mostrar-li la meva gratitud per les grans nits passades i com amb els seus "Pasajes de la Història" ens feia reviure pasatges ja passats. Juan Antonio Cebrián i tot el seu equip feien un programa brillant, esperem que això continui, encara que la seva presència física ja no hi sigui. Jo puc fer molts agraïments a Cebrián, però el primer, i més important, gràcies a ell vaig tornar a recuperar una passió passada i m'ha fet recuperar l'amor pel nostre passat, des d'un punt de vista crític. Ell ens explicava història lluny de dates i llocs sense sentit, posava cara i imatge a la Història, per tot això: GRÀCIES JUAN ANTONIO

dimecres, 17 d’octubre de 2007

S'ha acabat el xollo!

Avui, seguint l'exemple del company Carrillo, parlaré de futbol. Per la blocesfera tarragonina n'hi ha uns quants de futboleros, però a vegades parlem massa de política: avui vull parlar de futbol, de Maradona.

Per edat, l'era maradoniana me queda una miqueta lluny, quan Maradana va acabar amb la seva carrera futbolística per la droga, jo tenia 10 anys. Des de la seva retirada oficial, se'n han venut uns quants nous maradones: Aimar, D'alessandro, Gallardo, Riquelme, Ortega, Verón, Tévez...i altres que no han arribat a ser res, com Fernández a l'Espanyol o Almeida. Els intermediaris i clubs argentins s'han forrat gràcies a l'interès en trobar un nou Pelusa. En el moment que un futbolista jove argentí despuntava i mostrava una mica de talent i se li adjudicava l'adjectiu, de el nou Maradona, el seu preu pujava 10 milions d'Euros. Des d'Argentina deien: "El nou Maradona" i el seu preu és triplicava.

L'altra versió, per futbolistes que per posició no jugaven al mateix lloc ens els venien com "l'afillat de Maradona", "Maradona està boig pel seu futbol", aquest seria el cas de Crespo, Palermo, Schelotto (el dolent i el més dolent). Però a Argentina el xollo s'ha acabat, ja tenim el nou Maradona, ja no podran col.lar-nos saldos a preus estratosfèrics (Saviola), ja tenim el nou Maradona: MESSI. El futbolista del segle XXI, endarrera es quedaran Cristiano Ronaldo, Kaká o Sneijder. El problema que tenim és que els argentins poden tenir tots els defectes del món, però tenen un màrqueting per vendre'ns peles a duro, a partir d'ara totes les joves promeses que vindran d'allí ja no seran el nou Maradona, seran el nou Messi. Per sort, aquest ja és nostre

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Sensació d'estafa

Reconec que de jovenet sentia una certa admiració pel nacionalisme basc, per la seva capacitat de lluita i resistència per mantenir la seva identitat. No vaig tardar massa en adonar-me de què era el MLNV (com va anomenar-lo Aznar), un teixit totalitari i sectarique es dediquen a arruinar la vida dels qui maten i les seves families, i que no els tremola la mà d'enviar centenars de joves a podrir-se més de 20 anys a presons calentant-los el cap.

Ideològicament el nostre partit es troba molt proper a Eusko Alkartasuna, encara que crec que és Aralar el partit que es podria assemblar més a la ideologia d'ERC. De totes formes ja fa temps que la basquitis m'ha desaparegut i crec, sincerament que el nacionalisme basc ens fa més mal que bé a l'independentisme català. En les ocasions que he anat al País Basc i he parlat amb gent del PNB i EA, tinc la sensació que això de la independència no s'ho creuen massa, estan més interessats en mantenir la corda tensada amb el govern espanyol per mantenir l'Status Quo, que és mantenir el PNB ad eternum al poder, que per iniciar un procés real cap a l'autodeterminació. En els últims temps Ibarretxe ha fet dues mostres de força enfront l'Estat: el Pla Ibarretxe i el Referèndum, crec que igual que el Pla Ibarretxe, el Referèndum quedarà oblidat al calaix del Lehendakari. Els empresaris bascos no estan interessats en la independència, a ells, el sistema actual de concert ja els està bé, els dóna pràcticament la independència sense que els espanyols tinguin la sensació que Espanya "se parte". El País Basc pagarà només 1.500 milions d'euros els pròxims 5 anys. Mentrestant a nosaltres en seguiran xuclant la sang.

Una altra cosa que no m'agrada de la basquitis és que és una relació no recíproca: Aquesta solidaritat que sempre mostrem amb qualsevol fet que succeeix al País Basc no és bidireccional, nosaltres correm per solidaritzar-nos amb ells quan no els deixen fer referèndums, portem Ikurriñes als estadis i manifestacions, però això no succeeix al revés, poques banderes catalanes veuràs al País Basc portades per bascos, ni se solidaritzaran perquè ens retallin l'Estatut. Jo crec que l'independentisme català és, a dia d'avui, més madur i seriós que qualsevol de les propostes que ens pugui fer el Lehendakari: El nostre procés d'autodeterminació ha de ser propi i diferent.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Molt professional

Una de les coses que demostra que l'Estat espanyol ha entrat plenament en el Top Ten de les democràcies occidentals és la professionalització de les estructures dels partits. No entraré a debatre si aquesta professionalització és bona o és dolenta. Personalment crec que és bona, uns bons professionals en els partits fan que les polítiques proposades siguin més interessants. Després de la Segona Guerra Mundial Europa i EUA van experimentar un creixement econòmic i social sense precedents, en bona part, gràcies a "animals polítics" de primera línia: Brandt, González, Churchil, Khol i Thatcher. Polítics amb qui pots estar d'acord o desacord, però polítics amb majúscules. Avui en dia, tenim una situació política estable, més o menys (això serà el tema del pròxim post). Uns partits professionalitzats i un líders polítics de perfil baix. Aquest diumenge el diari el País tenia un article sobre els assessors dels partits. En la majoria dels casos són sociòlegs, politòlegs, advocats, economistes, psicòlegs, publicistes o directors de cinema i altra gent de la mala vida. Doncs bé, avui en dia, que la política està més professionalitzada és quan la participació és més baixa. Els partits polítics ens van gastar un fotimè en campanya electoral per mobilitzar a un 59% de la població. El nivell de debat polític espanyol i el nivell d'idees i de contingut és pèssim, el debat fa "cagar". Els polítics no parlen o debateixen: borden. Si això succeís a Espanya fins a un cert punt me seria indiferent, tot i que al ser, encara, una part de l'Estat m'afecta aquest nivell de Salsa Rosa; però això ha contaminat la política catalana rebaixant el nivell polític al pèssim mirall en el qual ens trobem ara. Ja no es pretén aportar idees per guanyar, sino buscar les debilitats del rival per desgastar-lo. Jo et desgato a tu i tu me desgastes a mi. Fixeu-vos que la nit electoral ja no es diu qui ha guanyat, si no qui s'ha desgastat menys. Ja no comptem els vots guanyats si no els vots perduts. Si fòssim una empresa privada ja hauríem fet fallida

Tants assessors i experts que l'únic que fan és llegir les enquestes i les tendències per al final acabar dient frases com: "hem d'aturar el PP", " el PSOE trencarà Espanya", "ERC només busca les cadires" "CiU es vendrà al millor postor" "IU són un comunsites, rojos assassins", "ICV són uns pijos que van d'esquerres". Home. jo no sé massa de política, però si al final són aquests els missatges que es repetiran fins a la sacietat no calen tants assessors. Jo recomanaria que enlloc de passar-se el dia llegint a Gramsci, Adam Smith, Kaplan o Chomski, que surtin al carrer i escoltin a la gent. Quan de temps fa que un assessor del PSOE o ICV no trepitja una fàbrica, o un del PP o CiU que no tene cap nòmina a qui pagar? També crec que els periodistes busquen el titular i parlar de nòmines i impostos no ven diaris. He anat a rodes de premsa i mítings de partits on s'han sentit coses força interessants i després veure amb desesperació com el periodistes només reflexen l'anécdota o el que s'ha dit de passada donant-li categoria de titular. Això és desesperant.



També és cert que molta gent critica que no es fan debats de contingut, però quan hi ha contingut, i no carnassa, canvien de canal, però això és una minoria. A França, fa cinc anys no va anar a votar ningú, però en les últimes eleccions hi ha hagut debat de fons i la gent s'ha apassionat i han anat a votar.

A Catalunya hi ha hagut una participació irrisòria i el govern encarrega un estudi per saber què ha passat, estudi que es llegiran els experts i en treuran conclusions que portaran al mateix lloc que estem ara. Ens esperen 6 mesos horribles, de debat polític espantós i sense contingut, sortirà el Doberman i no parlarem de res.

Ja us ho dic ara, penso passar dels discursos polítics i veure només Futurama i futbol. Sort que tenim una societat amb més seny del que sembla i el dia 12 d'octubre enlloc de fotre's a òsties a la Plaça Sant Jaume se'n van a anar a fer cues de 2 hores a Port Aventura. Sort que la societat ha girat l'esquena als polítics. Però no ens enganyem ja fa molts anys que vam ser nosaltres qui els hi vam girar.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

El govern de Bush pressiona per evitar que el congrés reconegui el genocidi armeni

Me pregunto si això és una mostra del liberalisme i la lluita per la llibertat d'alguns governs nordamericans? És el compromís amb la democràcia i la llibertat? Com deia Hitler: A qui li importen els armenis? Ja en sabem a uns a qui no l'importen, bé, millor a dos.


Tem que la resolució tingui conseqüències sobre els interessos dels Estats Units al Pròxim Orient
Quan falten poques hores perquè la comissió d'afers exteriors del congrés dels Estats Units voti una resolució sobre el genocidi armeni, en el qual van morir un milió i mig de persones a mans de les autoritats turques, alts càrrecs de l'administració Bush exerceixen pressió perquè la massacre no sigui qualificada de genocidi. Tant la secretària d'Estat, Condolezza Rice, com el secretari de Defensa, Robert Gates, han advertit de les conseqüències que tindria sobre els interessos geopolítics nord-americans al Pròxim Orient.

Els Estats Units tenen bases estratègiques a Turquia per volar cap a l'Irac i l'Afganistan i temen que, amb una declaració simbòlica sobre el genocidi armeni, el govern turc, que sempre ha negat l'existència del genocidi, decideixi de tancar aquests centres.

El mateix Robert Gates ha explicat que el 70% d'avions de càrrega nord-americans que es dirigeixen a l'Irac passen per Turquia. I el mateix passa amb un terç del fuel que fan servir les tropes nord-americanes desplegades en aquell país.

Per part del govern turc, Egemen Bagis, estret col·laborador del primer ministre Recep Tayyip Erdogan, ha dit que farà tot el possible perquè els Estats Units no cometin un 'error històric'.

El genocidi armeni va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial, entre el 1915 i el 1917.

Jo no se parlar catala!

Estic escoltant la ràdio on diuen que Catalunya Ràdio vol tornar a contractar a l'escriptora uruguaia Rossi: se l'acomiada per incompetent i se la recontracta, tot i que continua sent incompetent. M'explico: Jo sóc de formació turística, a la carrera ens feien estudiar dues llengües, jo vaig triar anglès i francès, i tenia l'opció de fer alemany a l'EOI. Quan he anat a buscar feina o he treballat a qualsevol hotel de la Costa Daurada o a atenció al client a Port Aventura m'han demanat 5 idiomes: català, castellà, anglès, francès i alemany o rus. Quan he dit que només parlava 4 idiomes m'estarrufen el nas i me diuen: "d'acord te contractem tot i que no saps rus o alemany". Per qui no ho sàpiga, un recepcionista cobre entre 900 i 1200 euros al més treballant 50 hores setmanals 6 dies a la setmana. Molts argentins i uruguaians han d'aprendre català si volen deixar de servir cerveses a la plaçaca de la Font i treballar en un altre lloc. He treballat amb rusos i rumanesos que en 1 any parlaven català per vendre samarretes a Salou. Però es veu que per treballar i cobrar, molt bé, dels diners públics de tots els catalans, amb el castellà vas que xutes! No oblidem que Catalunya Ràdio neix per promocionar el català. Us imagineu algú que portés 30 anys vivint a Burgos i no parlés bé el castellà? Si jo treballo en un hotel i no parlo anglès o alemany no me contractaran o me fotran al carrer. Però es veu que a aquesta senyora que ha demostrat que és una mala professional perquè ha estat incapaç de parlar bé una llengua vehicular de l'empresa que li paga, no la podem acomiadar, al contrari l'hem de posar a l'Olimp del Déus i de les víctimes del nacionalisme. Damunt li hem de demanar perdó. Per cert, jo he hagut d'estudiar rus perquè els clients de l'Est han augmentat i si no me quedaré sense feina aquest estiu. Jo puc parlar com vulgui i aprendre les llengües que vulgui o que no vulgui. Si només parlo català o castellà seré un mal professional i només podré recollir amaques a la platja, no podré ser ni cambrer, o en els millors dels casos com a bon monolingë o bilingüe, ser President del govern espanyol o de la Generalitat. Ara que si només parlo castellà puc treballar tranquilament a Catalunya Ràdio i tornar amb tots els honors. Dic que Rossi és incompetent com a contertuliana perquè és incapaç de parlar amb la llengua de qui li paga. Mentrestant per ser administratiu en una empresa te demanen una llicenciatura, cinquè d'anglès a l'EOI, un MBA i una estada d'un any a Anglaterra. Però sobretot a la Rossi defensem-la no fos cas que hagués d'aprendre més d'una llengua i hagués de deixar de ser tertuliana per ser dependenta al Corte Inglés! Us imagineu anar a buscar feina per una empresa que és anglesa i parles 10 cops al dia amb Londres, i els teus companys són anglesos i tu només parles català i te queixes si t'acomiaden?Doncs això és el que fa la Rossi.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Diada de les agressions

No sé si ho haureu notat, però primerament demanar disculpes per tenir el bloc desactualitzat tants dies.

Ara que ha passat un mes des de la Diada Nacional, vull fer unes valoracions. La Razón, l'únic còmic a Espanya que surt diàriament, titulava a la seva portada com "La Diada de las agresiones" el seu resum-valoració de la Diada a Catalunya. Com a bons periodistes, els companys de La Razón han agafat l'anécdota i l'han pujat a la categira de notícia. Evidentment que hi van haver agresions i insults, però me pregunto si mereixen, si la Diada en general, mereix un titular com aquest. Tot això m'ha fet pensar en les agressions que patim els militants d'ERC i els seus locals des de fa anys.

- El mateix dia de la Diada, un militant de JERC-Tarragona va ser agredit mentre esperava l'autobús per anar a veure el Nàstic a Palamós perquè portava una estelada. Els elements espanyolistes que el van agredir portaven una bandera espanyola i li van robar l'estelada.

- El mateix dia de l'atemptat de l'11-M a Madrid, durant les hores que a l'Estat ens pensàvem que havia estat ETA, i no Al-Qaeda, qui havia posat les bombes (això a la BBC ja ho deien a les 12), totes les seus dels Països Catalans d'ERC estaven vigilades per la policia per por a agressions i ràtzies ultres.

- La seu d'ERC, fa anys, va intentar ser atacada en alguna ocasió.

-Al País Valencià, les seus d'ERPV i els Casals Jaume I són continuament atacades, destrossades i els seus militants vexats i golpejats per elements espanyolistes.

- Alguna vegada m'he sentit insultat per persones que no compartien les meves idees perquè portava una samarreta reivindicativa o una estelada.

La llista d'agresions i vexacions és inacabable. El problema que potser tenim és que no tenim premsa afí. El que és cert, però, és que quan és produeix alguna agressió al PP o PSOE tots hi hem de córrer a condemnar-ho, només faltaria: ho condemno ara i quan calgui. Però quan sóm ERC, o fins i tot ICV, qui patim les agressions es corre un vel als mitjans com si no hagués passat res.

Us imagineu que hagués passat si l'11-M l'hagués fet ETA i s'haguessin atacat seus d'ERC?. Us imagineu si algun sonat hagues atacat laa seu d'ICV a Tarragona o al Balart pel que va dir de la mesquita? Els mateixos que havien provocat i incitat amb les seves declaracions l'agressió, la condemnarien.

Les agressions es produeixen a totes les parts, però potser és que algunes mereixen més la pena de reproduir-se als mitjans d'ordre com la Razón, i a vegades, la Vanguardia o el País.

Per finalitzar, agraeixo que es condemnin els fets, però sincerament, de condemnes no viu l'home, preferiria que no es produissin, per cap de les bandes.

dilluns, 10 de setembre de 2007

A buenas horas mangas verdes


L'expresident Pujol s'ha manifestat a favor d'un nou "tancament de caixes" si la situació d'ofec enconòmic i la manca d'inversions contiua. Un altre expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, s'hi ha sumat....doncs després de sentir les declaracions de Pujol vaig pensar que ja era hora que ho digués, i que algú amb "autoritas" moral digués les coses clares. Però després d'una lleu trempera patriòtica me va venir al cap: A buenas horas mangas verdes. Entre Pujol i Maragall sumen 25 anys de presidents de la Generalitat, 25 anys de dèficit fiscal i no han mogut mai un dit. Pujol sempre contestava amb un "això no toca" que de tant repetir va perdre el sentit i la gràcia i va passar a resumir el que van ser els últims anys del pujolisme. Maragall també va ser President de la Generalitat, i tot i que més valent, estatutàriament, que Pujol, el podem definir com un visionari amb massa tralarí tralarà. Ara que no ocupen cap poder s'erigeixen com a "paters" de la pàtria i clamen al cel i celebren un tancament de caixes? Ara? què van fer en 25 anys? per què no ho van dir abans? Quan tenien poder, ara que són reliquies de la Història, ara ens diuen que hem de ser valents. Vaja, no hi havia expoli fiscal mentre governaven? què ha canviat? Si no sabien que hi havia expoli i no van demanar mesures contudents, són uns ignorants, i si ho toleraven sabent-ho són uns mentiders. ara no s'hi val, ara que estan al calaix de la Història no és cap acte de valentia el que han dit. Per això els dic....A BUENAS HORAS MANGAS VERDES!

dijous, 6 de setembre de 2007

La tentació del bé: Tzvetan Todorov


Avui he fet una reflexió sobre el bé i el mal en un altre bloc, basat en una de les teories de Todorov; com que una idea l'expressa millor qui la desenvolupa, he trobat una entrevista d'Tzvetan Todorov a La Vanguardia de fa uns anys. Espero que ens faci pensar:

TZVETAN TODOROV - PENSADOR EUROPEO
“El pacifismo causó la II Guerra Mundial”

En la larga entrevista que le hace Víctor M. Amela en La Vanguardia, el
pensador búlgaro Tzvetan Todorov se define así: "Tengo 64 años, nací en
Sofia y vivo en París desde 1963. Soy lingüista, historiador, crítico y
filósofo, y director de investigación del Centre Nationale de Recherche
Scientifique (CNRS). Estoy casado y tengo tres hijos, de 30 a 15 años. En
política, me comprometo con la democracia liberal. Soy un humanista agnóstico".





Tzvetan Todorov.


-Me crié entre montones de libros, entre montañas de ellos, millares de
libros, ¡siempre rodeado de libros!

–¿Por qué?

–Porque mi padre era bibliotecario. Y fue el director de la Biblioteca
Nacional de Bulgaria tras la Segunda Guerra Mundial.

–En la Bulgaria comunista, por tanto...

–Sí: mi padre era izquierdista antes de la guerra, y se alegró muchó al
caer Hitler y al convertirse Bulgaria en república socialista. Pero cuatro
años después vio ya que su sueño no coincidía con la realidad del régimen.

–Se desencantó... ¿Y qué hizo?

–Discutir. Y fue defenestrado en 1949: yo tenía 10 años y todos mis
recuerdos en casa desde ese día son los de rechazo al régimen.

–Lo que debió de influir en usted, ¿no?

–Sí, pero quizá más me influyó mi madre, que es para mí la encarnación del
ideal moral: una mujer carente de pulsiones egoístas, que jamás hizo notar
que se sacrificaba y que era feliz si lo eran los que la rodeaban.

–La encarnación del ideal moral, dice...

–Sí: creo que toda mi actividad intelectual ha consistido en intentar
comprender cómo una persona como mi madre es posible.

–¿Alguna conclusión?

–Que el ser humano no es un lobo malvado por naturaleza; hay cosas buenas
que haces por deber, sí, pero muchas otras por gozo, por gusto, como las
hacía mi madre.

–¿Cómo fue su vida bajo el comunismo?

–Más dura que la penuria económica –todo el día haciendo colas para comprar
lo poco que hubiera– era la total falta de libertad ¡hasta en los ámbitos
más ridículos!

–¿Sí? ¿Por ejemplo?

–La ropa: los jóvenes nos poníamos pantalones de pernera estrecha ¡y el
régimen lo consideraba corrupción burguesa! O grabábamos twist o rock de
emisoras de radio occidentales, y si te denunciaban por eso podían castigar
a tu familia sin trabajo, o sin techo: dependías en todo del Estado...
Amigos míos acabaron deportados al “gulag” búlgaro. ¡Sólo por contar un
chiste político podían enviarte allí y ser torturado y morir!

–¿Soñaba con la caída de aquel régimen?

–Imposible. Era como las montañas o los ríos, como un fenómeno natural:
veíamos aquel sistema –igual en la URSS y en todos los países del Este–
como algo inmutable.

–Pero, súbitamente, ese sistema colapsó...

–Es que –¡para que durase más!– Gorbachev quiso mejorarlo mediante la
“glasnost” (transparencia): ¡ja, ja..., qué error! Al hacer eso, ¡desmoronó
el sistema sin pretenderlo!

–¿Se vive mejor hoy en los países ex comunistas que hace 15 años, antes del
cambio?

–Hoy hay más libertad y menos seguridad que antes. ¡Nada es nunca blanco o
negro...!

–¿Desde cuándo vive usted en occidente?

–A los 24 años logré salir de Bulgaria e ir a París como estudiante. Y eso
que, tras haber conseguido ya todos los certificados exigibles, Bulgaria me
negaba el pasaporte...

–¿Y cómo logró salir?

–Pedí una cita... ¡con el ministro del Interior! ¡Y me recibió! Y yo le
dije: “¿Por qué no me dejan salir? ¡Soy un buen chico!”

–¿Y qué le dijo él?

–Que no pidiese el pasaporte como individuo, sino desde una institución. Lo
pedí desde la universidad y entonces me lo concedió.

–Qué arbitrario, ¿no?

–Aquel hombre –que gestionaba el “gulag”– separaba “las reglas” de “las
personas”: eso es algo muy oriental, muy balcánico.

–¿Y cómo se ve el mundo desde París?

–Desde ahí he formulado mi tesis de “tentación del bien” como camino
directo al mal.

–¿Está usted en contra del bien?

–Lo que digo es que quienes creen encarnar el bien suelen sentir la
tentación de imponérselo a otros –¡por su bien!–, incluso usando la fuerza:
¡qué peligrosa es esta tentación!

–¿Podría darme ejemplos históricos de esa tentación del bien?

–Las cruzadas cristianas: querían llevar el buen Dios a los salvajes
infieles. O las sectas milaneristas medievales, empeñadas en instaurar el
paraíso en la Tierra, a la fuerza...

–¿No fue eso lo que intentó el comunismo?

–¡También! Y, claro, para conseguir tan alto fin, ¿qué importan unos
cuantos muertos?

–Si Bush ocupa Iraq es por un bien, claro.

–Claro: a Bush le mueve también la tentación del bien. No es conservador,
¡es neofundamentalista!: quiere que el bien (que para él es la democracia)
sea impuesto a la fuerza.

–¿Y acaso no es la democracia un bien?

–Lo es, pero si es impuesto mediante la fuerza y la violencia, se
malbarata. ¡La libertad no se impone!: es muy contradictorio.

–Ya lo intentó Napoleón en España y...

–Y se topó con que los españoles preferían un rey absoluto suyo a una
libertad impuesta por un ejército foráneo. Los asesores de Bush deberían
haber recordado esa vieja lección...

–¿Deberían irse de Iraq los americanos?

–Ahora ya no, porque la anarquía es peor incluso que la tiranía. La
solución es promover un verdadero gobierno nacional iraquí.

–¿Y qué pinta Europa en este panorama?

–Muy poco, mientras no se unan sus gobiernos y formen al fin un ejército
europeo.

–¿Con qué objetivos?

–Para ser potencia, una “potencia tranquila”, y ya no para actuar como en
la era colonial. Dejemos de querer el paraíso en la Tierra y conformémonos
con evitar el infierno: es menos ambicioso... pero más sensato.

–¿Equivale eso a ser pacifista, o no?

–No. Una Europa pacifista dejó el camino expedito a Hitler: ¡los pacifistas
fueron responsables de la Segunda Guerra Mundial!

–¿Qué le diría usted a Bush?

–“Mi reino no es de este mundo”, dijo Jesús: buscar el paraíso aquí ¡es
anticristiano!


Es la desgraciada historia de todas las guerras, desde el Peloponeso hasta Iraq, con tanta frecuencia en el mismo amplio espacio territorial mediterráneo. Son las guerras que aspiran al bien de los demás, son las víctimas de la aspiración al bien, mucho más numerosas que las de la aspiración al mal. Esta tentación, como señala Todorov, consiste en percibirse uno mismo como una encarnación del bien y desear imponerlo por la fuerza a los demás. Es un desastre.

diumenge, 2 de setembre de 2007

Que hem fet malament?

Agafo la proposta que vaig llançar i que el quim ja ha fet. Coses que hem fet malament:

1. En l'àmbit nacional: La Llei de Dependència: recolzar una llei quan invaeix competències que té encomanades la Generalitat, i la tercera hora de castellà, que hem volgut vendre com un éxit, però hem creat un problema nou al traspassar les responsabilitats a les escoles.

2. En l'àmbit local: com que hem acabat d'entrar al govern, no tenim "obres de govern" que criticar o defensar. En relació al POUM, ERC va presentar dues propostes clares en urbanisme i medi ambient, crec que l'anella verda, una de les nostres propostes estrella i vitals per la qualitat de vida dels tarragonins, no es pot veure afectada pels tràmits finals del POUM. També hem de tenir molt clar quin és el model de ciutat que volem, no crec que el nostre model siguin cases unifamiliars i xalets.

3. en l'ambit intern: Les baralles internes no han deixat veure les coses que ERC havia fet a la Generalitat. Un exemple: quan es va fer el Pacte Nacional per l'Educació va esclatar una disputa interna que va tapar la feina feta. S'està més preocupat de fer declaracions "cap a dins" sense mirar l'efecte que tenen "cap a fora".

Animo els altres blocaires a participar-hi!!!

divendres, 31 d’agost de 2007

Que hem fet malament?


Els últims dies estic llegint blocs de molts companys meus. El to del debat està pujant i crec que es pot crispar en pocs dies. Es fan acusacions sense proves i tirant la pedra i amagant la mà. No portem ni 100 dies de govern municipal i qui més qui menys ha demanat la dimissió d'algú. Després ens preguntem per què la gent ha deixat d'anar a votar. Voleu dir que a algú, fora dels militants dels partits polítics els interessa algunes coses que s'estan dient sobre PP, PSOE, ERC, CiU o ICV? Només cal que agafem alguns posts dels últims dies i en tindreu una part de la resposta. S'acusa els partits de moltes coses: des de l'anécdota de manca d'educació, passant per coses poc étiques a supòsits delictius. Quin nivell senyors. El "I TÚ MÉS!!!" s'ha instal.lat als nostres blocs, i encara falten 5 mesos per les generals, d'aquí a poques setmanes ningú podrà llegir els nostres blocs perquè seran infumables.

Així que des d'aquí faig arribar una proposta: hem d'escriure un post on diem tres coses que creiem que el nostre partit hagi fet malament en els últims tres anys. Només poso tres condicions:

1. Ha de ser una cosa actual, no s'hi val en parlar de coses de fa més de tres anys. Perquè perd la gràcia.

2. Han de ser coses en l'àmbit local o català. Madrid i les seves seus centrals queden molt lluny.

3. Han de ser coses que s'hagin fet realment malament. La fórmula "defectes que es converteixen en virtuts" no seran vàlids. Allò de: el nostre problema ha estat voler el millor per Catalunya, hem pecat d'innocents, sempre hem pensat en Tarragona, no seran vàlids.

Recordeu, és un exercici d'autocritica, per tant llanço la proposta, qui s'hi apunta?

dissabte, 25 d’agost de 2007

Pobresa a Catalunya


Llegeixo a l'e-notícies d'avui: El Govern ha reconegut que "el 17,2% de la població de Catalunya es troba per sota del llindar de risc a la pobresa", segons una resposta parlamentaria de la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila. Aquest nivell de pobresa al territori s'extreu a partir dels ingressos anuals per persona, situats en 7.470 euros a l'any. Aquest percentatge va baixar cinc dècimes en un any, del 2004 al 2005.

És una notícia que no me sorprèn, només cal anar pel carrer i veure com en el últims 5 ó 6 anys el nombre de gent pobra o que sembla més deixada (no per moda, si no perquè no poden comprar-se roba ni anar a la perruqueria) és molt més alt. Me sorprèn perquè moltes feines que s'ofereixen en pàgines com infojobs per poc superen aquest llindar, i ho puc assegurar, jo fa 2 anys vaig treballar per 606 euros al mes. Per mi no era cap problema, jo vivia amb ma mare i no tenia més despeses; però hi havia molta gent que estava emancipada però havia de compartir pis amb altra gent o tenir altres treballs. Si en els joves és penós, en la gent gran és dramàtic amb pensions molt més minses.

Quan llegeixo això i vaig per zones desafavorides de Tarragona o m'endinso en el paradís bohemi del Raval ( ja no parlo de Sant Cosme o Can Tunís) veig enormes bosses de pobresa, gent tirada pel carrer, beguts o drogats, homes i dones grans que amb prou feines poden comprar quatre bajoques per dinar i joves treballant per 700 euros al mes perquè ningú els hi va dir "no deixis de treballar i buscat un ofici", perquè no hi ha més feines. Jo me'n ric dels mileuristes! Suposo que diuen mileuristes perquè en el paradís socialdemòcrata que ens han fet creure que vivim les nostres consciències no ens permeten pensar que hi ha gent que cobra menys.

Per això me fa molta gràcia quan la gent viatja als Estats Units i diuen: A América hi ha molts pobres, hi ha molts contrastos, des de gent vivint al carrer a multimilionaris. Coi, han descobert la maionesa! No hi ha pobres a Barcelona? No hi ha gent que s'ha forrat venent pisos a Tarragona i tenint 10 pisos llogats i vivint de renda? El problema no és que a Catalunya i Espanya hi hagi pobres, sino que això succeeix en un estat social, en un estat on en teoria paguem impostos perquè això no succeeixi. Ja ho sabem que als EUA hi ha pobres, però allí no tenen un xiringuito d'assistència social tan ben muntat com el nostre, el seu és només per casos extrems, però fins i tot el percentatge de fills de classes pobres que acudeixen a la universitat amb beca és superior al nostre.

No entraré a dir quin model és millor o pitjor perquè sincerament no me veig capacitat per fer-ho i no és el tema del post, però no pot ser que veiem la palla a l'ull del veí i no la viga al nostre. Aquí paguem uns impostos perquè aquestes coses es corregeixin. Me nego a sentir que el nostre és un estat social i no puguem solucionar ni això. Ja no m'imagino que deu passar en temes com l'educació, sanitat i investigació. Els governants tenen la obligació de crear riquesa i evitar el major nombre de situacions de risc que es puguin. Per això estem en un estat social.

P.D: la imatge és de Cuba

dilluns, 20 d’agost de 2007

Solidaritat?


L'estiu és l'època dels camps de treball, milers de joves occidentals acudeixen a països del tercer món a participar en camps de treball o campanyes solidàries. Les estades solen durar entre 1 mes i 3 mesos. Durant aquest temps els joves col.laboren en projectes per millorar la vida de la gent més desfavorida. Però realment ajuden a aquesta gent? A primera vista sí. Però fem números.

- Un viatge anada tornada Barcelona-Managua de l'1 i 30 d'octubre: 901 Euros
- Manutenció mentre estem allà (més o menys): 2Euros x 30 dies 60 Euros
- Betzina transport: 30 Euros
- Equipatge i roba que premem de viatge: 100 Euros
- Vacunes i hores de treball dels metges que t'atenen (més o menys) 100 Euros
- hores de treball dels formadors del viatge i altres imputs (+ o -) 100 Euros

En Total: 1291 Euros com a mínim


Segurament me deixo alguna cosa. Hem de tenir en compte que el PIB de Nicaragua segons Wikipefia és més o menys de 3300 $ l'any. Crec que un mestre o un pedagog a Nicaragua no deu cobrar més de 3000 Euros l'any.

Jo crec que les persones que van un mes a ajudar a Amèrica Llatina ho fan amb bones intencions, però de bones intencions no es viu. Amb el que costa l'estada un cooperant un mes (sense comptar que es fa més turisme que una altra cosa) podríem pagar 6 mesos de salari d'un cooperant nadiu, crearíem un lloc de treball i seria algú que comprèn la cultura del país i integrat a la comunitat.

M'explicava un amic de Madagascar que una vegada va anar a Moçambic, i si vas per la carretera te trobes molts edificis abandonats: són hospitals, escoles...que han deixat abandonats ONG europees. Quan un projecte finalitza se'n van, però les necessitats continuen. Ell deia que com a mínim els missioners cristians es quedaven a les dures i a les madures.

Això sense comptar el fet que algunes ONG's practiquen un neocolonialisme occidental, extrapolant valors nostres i "ensenyant-los" els valors familiars. No sé, però si fas números fa pensar

dilluns, 13 d’agost de 2007

Recomana 7 llibres

En espera de tenir temps per enllestir el Meme que me van encarregar, en faig un més fàcil. He de recomanar 7 (+ 1, meu) llibres. Doncs, aquí van:

1. Memòries d'Adrià; de Marguerite Yourcenar

2. Tròpic de Càncer; d'Henry Miller

3. La Xava; de Juli Vallmitjana

4. Éban; de Riszard Kapuscinski

5. Estatuts, aeroports i ports de peix al cove; de Ramon Tremosa

6. La conxorxa dels enzes; de J.K. Toole

7. Històries de Sant Petersburg; de Nikolai Gógol

+ 1. Desgràcia; de J.M. Coetzee

dijous, 9 d’agost de 2007

L'assemblearisme d'ERC


Tothom sap que ERC és un partit essencialment assembleari. Des de molts partits polítics d'organització leninista (PSOE, ICV, PP, CiU...) es critica l'assemblearisme com si d'una olla grills es tractés. Abans de continuar m'agradaria fer un aclariment:: no és un assemblearisme total, és a dir, encara que es vulgui ridiculitzar, no ens reunim en assemblea per comprar folis o bolígrafs. El nostre és un assemblearisme que funciona per prendre decisions importants, per marcar pautes, línies polítiques i orientacions organitzatives, però que no gestiona el dia a dia, per això es tria una executiva. És cert que l'Assemblea té molt de pes i si la militància no està d'acord en determinades línies es reorienta.

Doncs bé, això és el que es critica a ERC, se'ns critica que som un partit amb democràcia interna, on una persona és un vot i on tots els militants poden ser escoltats. Com podem defensar la democràcia a la societat i, en canvi, criticar la democràcia dins els partits? És que potser els partits polítics no són els màxims representants del pluralisme democràtic?

Quan dic que la majoria de partits estatals són leninistes me refereixo a la seva organització bolxevic: una élit o direcció que marca pautes, i només si ets un bon jan pots entra-hi. Són organitzacions perfectament verticals. Quan la militància (la gent que treballa i paga quotes) expresa opinions internes se'ns diu que això es un girigall, senyors crec que el problema no el tenim nosaltres si no les seves organitzacions.

Reconec que el resultat electoral en l'àmbit naciona,l tot i que no és dolent, no ha estat el desitjat, hem crescut per sota l'esperat, però en política i economia a les empreses se les valora per tendències. Si fem un gràfic de l'evolució d'ERC els últims 20, amb pujades i baixades, som l'únic partit que té una tendència a l'alça i crec que en bona part es deu al sistema assembleari. M'explico:

A la majoria de partits quan pateixen una derrota electoral, les seves direccions tanquen files i es justifiquen, no assumeixen la derrota, es reafirmen en els plantejaments que els han portat a perdre el poder. No poden dir: ens hem equivocat, perquè assumirien un error i potser algú demanaria el seu cap. Mireu el PSOE, no va assumir la seva derrota i van perdre 4 anys més en disputes internes pel poder, el mateix els passarà al PP, enlloc de ser crítics i pensar que potser han fet alguna cosa malament, es reafirmen en plantejaments falsos per no assumir culpes (l'11-M). Ja us ho dic ara: tornaran a perdre i llavors hauran de fer la catars, llavors correm-hi totsi. Tothom demanarà el cap i faran un canvis que s'haguessin hagut de fer 4 anys abans (molt il.lustratiu l'exemple del PSOE amb Borrell i Almunia).

Els militants d'ERC captem del nostre votant el malestar i el fem arribar a qui toca. Hem tingut un debat força interessant sobre els resultats electorals, s'ha escoltat al militant. Hem fet un debat intern immediat, cosa que no succeix en altres partits més monolítics ideològicament i que funcionen de dalt a baix. On enlloc de fet critica constructiva es dediquen a justificar-se i passar-se la patata calenta.

Potser no és l'essència de la democràcia: una persona un vot?

dilluns, 6 d’agost de 2007

El canvi climatic no es un tema d'ideologia

A casa meva sempre diem que una noia no pot estar una mica embarassada: o s'està embarassada o no s'està embarassada, però no pots estar-ho una miqueta. Crec que el mateix passa amb el canvi climàtic provocat per l'home. Existeix o no existeix, no és una qüestió d'ideologia. Sóc de dretes i per tant el canvi climàtic no existeix; sóc d'esquerres i el canvi climàtic és inevitable. Això perdoneu-me, però ho trobo una tonteria. Estem parlant de ciència (no de socialisme científic) i la ciència, fins a dia d'avui, es basa en dades empíriques. El que no trobo lògic és que si ets d'una determinada ideologia busquis la informació que te la justifica. Me fa molta gràcia quan sento periodistes, polítics, tertulians parlant del canvi climàtic. Què coi sabran ells? Estic segur que darrera de determinades posicions dels científics hi ha interessos econòmics i ideològics. És un tema complex, però me dóna la sensació que a dia d'avui la ciència està bastant contaminada per la política. EL think tanks neoliberals es passen el dia esbombant notícies sobre la falsedat del canvi climàtic. Qui hi ha al darrera que hi estigui interessat. Els think tanks d'esquerres (els pocs que hi ha) parlen sobre la pujada de temperatura. És evident que si existeix un canvi climàtic t'hauràs de replantejar la base del teu creixement econòmic i de l'energia utilitzada...però això ja és un altre debat. Si us plau, deixem treballar als científics i deixem d'adaptar les conclusions científiques als nostres interessos polítics i econòmics.

divendres, 3 d’agost de 2007

Resposta a Cesc

Ho he fet com a post meu perquè se m'havia fet molt llarg


Sí que crec que existeixen els no nacionalistes, però jo diria que són més anacionalistes. En el cas del País Basc crec que la diferència entre nacionalistes espanyols i bascos és clara, el que passa és que uns s'amparen en la Constitució i els altres en els furs i drets històrics. No crec que una persona que es defineixi com a constitucionalista sigui un no nacionalista. Al cap i a la fi, jo també sóc constitucionalista, però català. Al món hi deu haver més de 70 països democràtics amb les seves respectives constitucions. Vols dir que quan la rosa Díez o el Mayor Oreja es defineixen com a constitucionalistes, parlen de la Constitució de Bèlgica, o la Sudafrica o la de Canadà? Jo crec que ells es refereixen a la Constitució espanyola. No pots ser constitucionalista i prou (això ho deixo pels professors de dret Constitucional). Si el País Basc es separés d'Espanya i fés la seva pròpia constitució aquests constitucionalistes s'ho continuarien afirmant.

Us diré una cosa que pot semblar impossible: al món la majoria de països democràtics, fins i tot EUA, no tenen com a norma bàsica la Constitució espanyola, sí, ja sé que sembla una barbaritat, una cosa de folls. Però és cert: cap més democràcia té com a text principal la Constitució del 1978....Agafem aire i recuperem-nos garratibats i corpresos. Déu meu! no tenen la Constitució espanyol i sobreviuen, a vegades molt millor que nosaltres! És que Mayor Oreja defensa la Constitució de la República Txeca?

Una persona pot ser no nacionalista però crec que el número de no nacionalistes declarats és inferior als que s'hi anomenen. En la majoria dels casos són gent que la seva situació nacional està normalitzada i no se n'adonen, ara bé, posem a un que s'afirma no nacionalista amb un país normalitzat en una situació anormal i minoritzada...llavors veurem què es considera. És molt fàcil dir-se no nacionalista quan la teva consciència de pertenença està normalitzada.

Per cert, jo no me conmsidero nacionalista, i la gent que me coneix ho sap. Jo sóc un català que vull viure en un país normal com Holanda o Espanya. Jo me considero d'esquerres, vull que Catalunya se separi d'Espanya i que crei un estat social i democràtic. Sota el principi de la igualtat. Però sincerament el fet que des de fora sigui vist com a nacionalista i amb això m'etiquetin tampoc me treu la son, al cap i a la fi entraria en els paràmetres de la definició del que és un nacionalista. Però a mi me fa més gràcia el que me deien la gent que me coneixia a Granada i me presentava a algú

-Éste es Gerard, és catalán: pero catalán, catalán, eh? (Existeix la versión catalán cerrado, però aquesta no se sol dir a la cara de l'interessat)

dimecres, 1 d’agost de 2007

Euskadi


La gent del País Basc està farta de la violència i de les actituds sectàries i totalitàries de Batasuna. Després d'una treva de més d'un any i sense morts la gent s'ha acostumat a sortir pel carrer i viure en normalitat, és per això que la ruptura de la treva ha causat un desencís entre els sectors nacionalistes bascos i nacionalistes espanyols d'Euskadi. És per això que els hi vull desitjar tota la sort i que com diu la cançó de Reincidentes: "callar las armas no es renunciar a ser un pueblo libre a ser un pueblo más."

Hi ha una frase de no sé qui que diu "parlar és el que fan els pobles civilitzats quan han fet servir totes les altres opcions".

diumenge, 29 de juliol de 2007

Enveja

Aquests dies he estat a Euskal Herria passant uns dies de descans. Les paraules més repetides entre els companys que hi vam anar van ser: Quina enveja i quina diferència! No parlaré del concert econòmic que no tenim i que ells sí que tenen. Parlaré de la seva consciència nacional i com això no va en contra de fer negoci. Vam observar com Euskadi es ven com a país i ven la seva cultura sense vergonya i sense complexos. donant-li un plus afegit de qualitat que la diferencia d'altres destinacions europees.

Ells venen la marca Euskadi, els seus productes i les seves tradicions, i això atrau a gent desitjosa de buscar un turisme de qualitat i cultural particular. Això, en general és molt diferent del turisme a Catalunya. En la majoria dels casos la identitat catalana no serveix per atraure turisme al país. No ens enganyem, el nostre turisme no ve a Catalunya desitjosa de buscar un fet diferencial nacional, però en molts casos no ho busquen perquè no saben que existeix. La majoria de productes que podem oferir estan desnacionalitats: Gaudí, el Gòtic català, el romànic de la Catalunya Vella s¡ofereix com un producte sense fons.

A Tarragona passa el mateix, durant molts anys s'ha venut la ciutat d'esquena a la realitat catalana i al Camp de Tarragona. És per això que quan vaig a Euskadi sento una enveja sana pel que han aconseguit, en bona part gràcies a una classe política que, amb tots els seus defectes, ha tingut una consciència nacional no perifèrica ni carrinclona que fa que a dia d'avui Euskadi sigui una de les marques turístiques més potents. Catalunya té un turisme molt més potent que el del País Basc, això és evident. Perquè és necessari que la marca Catalunya que el Conseller Huguet vol desenvolupar agafi cos....malgrat que es deixin de vendre barrets mexicans a Salou i les Rambles.

dijous, 19 de juliol de 2007

Debats a la radio

(no sé com es fa per posar accents als títols)

Deu fer cosa de 4 anys es van deixar de fer uns debats a la ràdio amb joves polítics (sona molt malament) de la ciutat. Des de l'any 2000 fins el 2004 aproximadament, primer, a Onda Rambla amb l'Òscar Ramírez, i després amb la Núria Cartanyà, a Tarragona Ràdio, ens ajuntàvem els representants de les joventuts dels partits polítics amb representació a l'Ajuntament de Tarragona i parlàvem sobre la política en l'àmbit local, nacional i estatal. En aquelles tertúlies vam coincidir les següents persones:

ERC: Marina Massaguer, Eduard Martínez, Gerard Castells i Joan Blas

ICV: Marc del Jesús i el Mario (de qui no recordo el nom) i Juanma Fernández, més tard Jordi Solé i judit Algueró

PP: Jordi Roca, Alejandro Fernández

PSC: Carlos Castillo, Gustavo Cuadrado, Sandra Ramos, Javier Villamayor i més tard Alejandro Caballero

CiU: Jaume ( no recordo el cognom, de Reus), Jordi Arroyo, Fede Adan.

Com podeu veure molts són regidors ara o ocupen càrrecs importants dins els seus partits...majoritàriament som homes. Per a mi va ser una grata esperiència on vaig aprendre a curtir-me molt. Encara recordo els enfrontaments entre l'Alejandro i el Castillo, sempre traslladant a la política catalana els enfrontament que succeien a Espanya. Els enfrontaments Ciu-ERC per política nacional, on sembla que ara ens hem canviat els cromos.

No sé perquè es van suspendre, jo crec que perquè allò era un galliner i no s'entenia res, tots volíem parlar i ens trepitjàvem. Però crec que seria molt interessant recuperar-les, jo vaig aprendre molt i te curteixes: ens acostumem a estar amb gent del nostre partit on tothom pensa igual i que te posin davant d'un micròfon a qüestionar coses que has de respondre és un mal tràngol, més fàcil de passar si estàs a l'oposició que al govern, per la comoditat que caracteritza els joves...

dimarts, 17 de juliol de 2007

El Taronja: ple a vessar


El vermell s'identifica amb els partits socialistes, el blau amb els partis conservadors i liberals i el taronja és el centre. Ai, el centre, aquell espai polític on viuen la majoria de votants i que detesten els militants dels partits polítics per la indefinició. El taronja s'ha identificat a Catalunya normalment amb CiU, acompanyat pel blau. Fa un parell d'anys a Ucraïna hi va haver una revolució democràtica que es va anomenar Revolució Taronja. Des de fa una mica més d'un any el PP espanyol ha canviat el seu clàssic blau pel taronja tant en els cartells com en la pàgina web (mireu FAES) i, fins i tot, les corbates dels líders. El Partit Ciudadanos també es defineix com un partit taronja ideològicament. Els partits saben que el discurs "radical" (perdó per la paraula) manté vius i actius els militants i el votant fidel...ara bé, les eleccions les guanyen qui són capaços d'arrossegar els votants del centre de l'espectre polític, que no té perquè ser que votin a la força centrista. Ara bé, la febre pel taronja pot portar a diluir el discurs, molts partits per poc pastís. Jo sempre he identificat a CiU amb el color taronja. La tàctica del PP és ven clara: durant els tres anys després del a derrota del 14-M necessitaven recuperar la moral i mantenir l'esperit dels incondicionals fort, d'aquí les manifestacions essencialistes (terrorisme, matrimoni homosexual, unitat d'espanya, antinacionalisme, immigració...), ara bé, els dirigents del PP saben que amb aquest discurs no guanyaran les eleccions, és per això que aquest any han tancat a Acebes i Zaplana, i han apostat i apostaran pel discurs centrat i centrista. Ara bé, hi ha vot centrista, però pot ser que ja hagin fet massa tard i hagin allargat massa el protagonisme del sector "dur". Quant a Ciudadanos, encara que ells es defineixin com a socialiberals, el votant els percep, a Catalunya, com a dretes.

Curiositat

Per què quan el teu partit polític, per exemple catalanista, pacta amb un altre partit polític, diguem-ne, estatal, defensem que tot això demostra la cintura política i l'elasticitat del nostre programa, la transversalitat que es sacrifica per Catalunya. Diem que el nostre projecte busca el que és millor pel país i que el pragmatisme farà que aconseguim més coses per Catalunya. Però en canvi, ai las! quan és l'adversari qui hi pacta diem que és un traidor que només busca les cadires i que es ven per qualsevol i que ha traicionat el país. Curiós tot plegat. Ho dic, perquè molts arguments que s'utilitzen quan un partit està a l'oposició contra els del govern són els mateixos que s'utilitzen pels partits de govern quan són a l'oposició.

Ho dic també perquè en alguns blocs de companys de la JNC i de CiU he vist que es referien a ERC com a: E (abans ERC). És molt semblant a quan nosaltres, a CiU, els deiem CyU....Curiós

dilluns, 16 de juliol de 2007

Al Parlament!

Aquesta setmana del 9 al 13 de juliol he estat amb la Universitat Rovira i Virgili al Parlament de Catalunya fent una simulació parlamentària amb altres alumnes d'Universitats catalanes. Anécdota a part, era el coordinador del partit Blau (alter ego del PP) en la simulació i que ja m' hagués quedat pul.lulant pel Parlament...El més interessant van ser les compareixences de membres i diputats dels grups parlamentaris catalans durant la setmana. Aquí us faig una llista dels qui van venir i algunes pinzellades sobre el que van dir:

1. Albert Rivera (Ciudadanos): El portaveu del grup de Ciutadans va ser el primer en venir a parlar-nos. S'ha de reconéixer que té molta facilitat de paraula i articula uns discursos molt ben organitzats. Quan parla la seva ideologia no es traspua i t'ho ven tot com si ells fossin el partit del sentit comú. Ara bé, com diuen els castissos, no es pot estar "en misa y repicando". M'explico: fa un discurs molt centrista i "republicà i liberal clàssic" però que la gent nota que no diu tot el que hi ha ni hi ha tot el que diu. Després el vaig agafar per banda i li vaig preguntar algunes coses sobre el bilingüisme al País Valencià i sobre proposar la fórmula un vot una persona que proposa per Catalunya si també la defensarien al País Basc ,i se'n va anar per les branques. Una cosa: són el partit que més critica que es parli de les nacions i llengües i és qui més en parla.

2. Lluís Postigo (ICV): La seva compareixença va tenir una part molt bona, va ser el que menys adoctrinament ideològic ens va fer i la seva explicació va durar 5 minuts. Després vam estar una hora preguntant-li, molt millor comparat amb la intervenció de 50 minuts del Rivera i els 10 minuts de preguntes. Per la resta, el vam bombardejar amb preguntes sobre els mossos i se'n va sortir com va poder, es veia que era un tema que no li agradava.

3. Rafael López (Partit Popular): Va fer una intervenció de 35 minuts explicant-nos la seva visió liberal de món, l'exposició va ser molt correcte i perfectament estructurada, té molta facilitat de paraula. Va tenir un però. Jo li vaig fer notar que durant la seva intervenció havia pronunicat 3 vegades la paraula no intervencionisme econòmic i unes 12 liberalisme i, com això es compaginava amb el model centralitzador i poc competitiu de la gestió dels aeroports a Espanya. Encara espero ara la resposta. Va fer servir la fórmula: Preguntem el que vulguis que jo et contestaré el que me doni la gana. Va demostrar poca cintura política en la resposta sobre matrimonis homosexuals, se'l va veure apurat. Va afirmar que està a favor que un homosexual adopti si està solter però no quan viu en parella....i la seguretat jurídica?

4. Pere Aragonès (Esquerra Republicana): Tot i ser el més jove de tots els tertulians, només té 24 anys, va tenir una intervenció força lluida i va demostrar molta facilitat de paraula, com que és del meu partit, no m'allargaré perquè la gent no hi vegi coses que no hi ha.

5. David Pérez (PSC): va ser el més fluix de tots els ponents dels partits, suposo que tenia un dia espés o no volia fer la intervenció, però va estar motl distant i va fer algunes afirmacions sobre preguntes que li van realitzar els alumnes una mica fora de lloc. Com que me van dir que l'any passat va estar molt bé, no farem sang i li donarem una oportunitat, tothom té dret a tenir un dia dolent.

6. Felip Puig (Ci........U?): he posat la U abans dels punts suspensius perquè de la intervenció del Puig és el que es podia entreveure. Va ser de llarg la millor intervenció, tan per l'exposició, molt canyera, com per les preguntes dels alumnes i per les respostes, va durar 2,15 hores, un pèl massa llarga, però va ser divertida, directa i sucosa (molts confidencials pagarien bé la informació que ens va donar). És un orador excel.lent que millora en les distàncies curtes. Jo li vaig demanar que me digués tres coses que CiU havia fet malament i que la resposta no fos la típica de defectes que es converteixen en virtut de l'estil "un defecte: sóc massa confiat...." i me va contestar. Tota la resta és secret de sumari.

En conclusió una cosa: Els alumnes, a causa de l'efecte mediàtic, els vam fer les preguntes típiques dels titulars de diari, hagués, potser, valgut la pena fer preguntes més comprometedores i de calat social....

diumenge, 15 de juliol de 2007

Salutacions

Hola a tothom,

veient que la cosa a la blocesfera política tarragonina s'animava, he pensat que els de les JERC-ERC no podíem ser menys! Fora bromes, aquest bloc neix per com a germà petit d'un bloc que porto temps gestionant i està dedicat a la literatura. En aquest nou bloc que neix avui espero poder expressar les meves opinions polítiques sobre coses que succeeixen a Tarragona i al país sense descuidar notícies que puguin ser interessants. No sé com es desenvoluparà el bloc ni cap a on anirà, però sí que tinc clar les següents coses:

1. les opinions que escriuré són meves, ja sé que milito en un partit polític, ERC i JERC, però companys i companyes hi ha vida més enllà dels argumentaris que ens passen!

2. Parlaré de política tarragonina i nacional, i també de coses que succeeixin a la resta del món i que consideri importants.

3. Ja ho dic ara: no contestaré tots els missatges i esborraré els grollers.

4. El que considero més important: procuraré que els meus posts siguin breus perquè no es facin farragosos

5. El meu altre bloc, els tròpics, l'aniré actualitzant amb coses de literatura i curiositats diverses. És un bloc no polític i no hi contestaré temes polítics.